Després que haguessin descobert que el Martí podia tancar cercles, no n'havia tornat a tancar cap. L'Arnau i el Gabriel el tenien tot el dia assegut a una taula, aprenent a dibuixar diferents cercles i la seva utilitat, copiant-los d'un llibre vell i gran, l'idioma del qual el Martí no entenia, pel que cada vegada que en començava un, havia de preguntar a un dels dos homes per a què era.
– T'has tornat a equivocar en aquesta ratlla, mira – li deia l'Arnau sovint al seu inesperat aprenent. El Martí, llavors, esborrava part del seu cercle i tornava a dibuixar-lo al seu quadern, a pocs metres d'on l'Arnau i el Gabriel seguien invocant esperits. Com millor dibuixava el cercle, més brillava, com si hagués marcat el paper amb foc, i no amb carbonet–.
El Bertomeu i la Margarida xerraven amb el Gabriel mentre l'Arnau dibuixava cercle rere cercle. Quan l'esperit apareixia, però, el silenci queia sobre la sala. Fins i tot el Martí aturava el seu treball i aguantava la respiració mentre l'Arnau es comunicava amb l'altre ens. Tot i que se li posaven els pèls en punta, era digne de veure.
L'Arnau mantenia les mans enganxades al cercle; quan la Margarida havia preguntat la raó, ell havia explicat que era perquè així no perdia la connexió amb el món real. L'ús de "real" per a descriure el seu món no li havia agradat gaire a l'esperit amb qui s'estaven comunicant, argumentat que el seu, tot i que desconnectat de l'humà, també ho era, real. L'Arnau només se n'havia rigut.
– Calleu – va dir l'Arnau, amb els ulls en blanc, – ja és aquí – va explicar. El Martí es preguntava si quan ell aconseguís invocar un esperit, també se li posarien els ulls així–.
– Què voleu? – va inquirir l'esperit, amb un to molest. El Gabriel els havia explicat que no tots els esperits parlaven català, només aquells que havien viscut prou anys a la seva terra com per aprendre'l. Si els esperits podien aprendre català, el Martí volia aprendre esperit. Si és que això era un idioma. De fet, volia aprendre tot el que hi hagués a aprendre sobre ells–.
– Tenim preguntes – va respondre l'Arnau, amb les mans enganxades al terra i els ulls en blanc, com si fos el més normal del món–. Ens agradaria que ens ajudessis a buscar-ne la resposta – l'esperit va rebufar –.
– Responeu-me vosaltres a aquesta: Per què us hauria d'ajudar? – va preguntar l'esperit. El Gabriel, instintivament, col·locar-se davant de l'Arnau, preparat per tancar el cercle en cas que l'esperit es tornés perillós–.
– Només són un parell de preguntes, no trigarem massa – va intentar convèncer-lo l'Arnau –. Coneixes algun esperit capaç de maleir un humà? – no haver-se esperat a que l'esperit acceptés la pregunta, havia estat un error, va descobrir l'Arnau no gaire després de formular-la.
– Sempre igual, amb els humans! Només demanen, demanen i demanen! I els és igual si vols o no ajudar-los! – va exclamar l'esperit. El Gabriel no va esperar més i va començar a alterar el cercle per tancar-lo, l'esperit amb qui havien topat no era dels amables, però no ho va fer prou ràpid com per a evitar que aquest provoqués una petita explosió al voltant del cercle.
L'esperit va desaparèixer, però el caos va envoltar la cambra, que s'havia omplert de fum. Algú va córrer a obrir les dues finestres que hi havia. La Margarida, va veure el Martí. La dona va començar a intentar empentar el fum fora de l'habitació amb el ventall que havia portat per intentar combatre la calor. Reaccionant, el Bertomeu va córrer a ajudar-la amb les mans. El més petit ho va trobar bastant còmic.
– Arnau, t'has ferit? – El Gabriel i l'Arnau continuaven al terra, de genolls un davant de l'altre. L'Arnau negava amb el cap–.
–No gaire, sincerament estic bastant orgullós d'haver pogut invocar un esperit prou poderós com per ferir-me–. El Gabriel va rebufar–.
ESTÁS LEYENDO
Cercles de foc
FantasíaSants, 1855. Després de gairebé una dècada reclosa a la masia dels seus pares, l'Elisabet Ferrer es casa. La Margarida, una antiga amiga amb qui va perdre el contacte arrel de perillosos jocs, encara la considera culpable de gairebé haver matat el s...