Cercles de foc

Capítol XI: Engegar a la quinta forca

30 de juny de 1855

Havia passat gairebé una setmana des de Sant Joan. L'Elisabet i el Gabriel l'havien passada encara capficats en el fracàs de l'església, i l'Arnau alleujat que la seva mentida hagués funcionat. Després d'esmorzar, l'Arnau s'havia quedat al mas, al·legant que tenia encara un parell de coses a enllestir, mentre l'Elisabet i el Gabriel havien marxat cap a la cal Frederic, a buscar qualsevol cosa que els confirmés que s'havia endut el llibre de l'església.

– Recorda'm quantes prestatgeries té la biblioteca del teu pare – li va demanar l'Elisabet–.

– No tantes com t'imagines, tot i que en semblen massa quan busques una cosa molt concreta – va riure el Gabriel–.

Caminaven per la carretera, apartant-se quan passava algun carro. Feia un parell de setmanes hagués estat impensable per a l'Elisabet de fer exactament això. A dures penes havia tingut forces per alçar-se del llit i caminar fins la butaca més propera, on l'Arnau ja l'esperava amb l'esmorzar i algun llibre nou que calia revisar. S'havia negat, fins a l'últim moment, a quedar-se tot el dia al llit. Això havia exasperat els dos homes, que no paraven de recordar-li que tot el que feia, ho podia fer perfectament des del llit.

El dia de la seva boda havia estat el més esgotador de la seva vida. El Gabriel havia hagut de mantenir-la dempeus durant la gran majoria del dia, però s'havia rendit poc després de veure a la gent dinar. Feia temps que no dinava. Això també era una cosa nova que havia fet avui. Fins feia un parell de setmanes, l'únic que li havia entrat al cos havia estat un té pel matí i una galeta. I només això fins al dia següent.

La biblioteca del seu sogre feia olor de llibre antic, el que no sorprenia a ningú. Devia tenir unes deu prestatgeries de llibres, plenes fins a dalt a banda i banda, i feien entre cinc i deu passes de llarg. La casa del Frederic es trobava apartada del poble, com el mas on ells vivien, però no gaire lluny del Sant Crist. Així, el Frederic havia pogut ampliar la casa de manera que hi cabés tota la seva col·lecció de llibres.

– Comencem per aquí? – va preguntar el Gabriel, assenyalant la prestatgeria més propera a la porta–. I anem fent fins a arribar al fons. L'Elisabet va assentir–.

– He estat fent-li voltes a la idea que, si el teu pare hagués cregut que el llibre era important, li hauria canviat l'aspecte per a mantenir-lo segur – va comentar ella en arribat a l'inici de la prestatgeria–. I que per tant...

– Si us plau, no acabis aquesta frase – li va suplicar ell–.

– I que, per tant, hauríem de revisar tots els llibres. Un per un – va acabar ella. El seu marit no semblava voler ni sentir-ne a parlar–.

– Perquè se t'acudeixen aquestes idees? – es va queixar ell– . I si el llibre està igual que el vas deixar, però per arribar-hi hem d'anar obrint tota la resta, i per tant no el trobem fins demà? – ja començant a obrir el primer llibre–.

– Doncs més estona aquí tu i jo junts – va arronsar ella les espatlles, somrient–.

El Gabriel va somriure i va deixar el llibre al seu lloc. Acte seguit va agafar a la seva dona pels malucs i la va fer girar fins deixar-la enganxada al seu cos.

– Això no t'ho puc rebatre – va dir–.

La va besar amb dolçor, com si estigués feta de porcellana. Hauria hagut de saber, però, que l'Elisabet no ho toleraria això, i la noia li va passar els braços per darrere clatell i el va besar amb fermesa. Feia mesos que gairebé no es tocaven, per por de no esgotar a l'Elisabet, i els dos semblaven dues persones assedegades que havien trobat una font per primer cop en dies.

El Gabriel es va separar d'ella per recuperar l'alè, i li va subjectar la cara entre les seves mans amb cura.

– Hem de revisar els llibres, Bet – li va recordar, besant-li el front. Ella es queixà–.