Cercles de foc

Capítol V: Amb cara de pomes agres

Les setmanes havien anat passant i ja s'apropava Sant Joan. Cada dia, els tres germans Soler havien anat i vingut del mas Ferrer, on ajudaven el Gabriel i l'Arnau en tot allò que necessitaven. La seva mare estava encantada que els seus fills reprenguessin l'amistat amb l'Elisabet, sense saber que, precisament amb l'Elisabet, hi parlaven poc, per no dir gens.

El Martí es mirava l'Arnau mentre mantenia el cercle obert i parlava amb el nou esperit. La Margarida apuntava tanta part de la conversa com podia, i el Bertomeu, que anava llegint el que escrivia, apuntava el que s'anava deixant. El petit dels Soler va badallar. Mai no hagués pensat que invocar esperits pogués ser tan avorrit.

– I com ho feu, això d'obrir cercles? – li va preguntar al Gabriel, que estava concentrat en la conversa, com la resta–.

– Doncs els dibuixes al terra – va respondre ell, sense mirar-lo. El Martí va rebufar. No li havia dit res de nou, era bastant obvi que els cercles no apareixien sols al terra–.

– Però jo dibuixo cercle al terra i no passa res – li va dir amb to burleta. Això va aconseguir que el Gabriel el mirés de reüll –. Hi haurà una manera especial de dibuixar-los, dic jo – va insistir el Martí –.

– Doncs, perquè no saps com dibuixar-los – el Gabriel va arronsar les espatlles –. No són cercles aleatoris, i n'hi ha de molts tipus – li va explicar–.

El Martí el va mirar el cercle que l'Arnau havia dibuixat detingudament. Li era difícil distingir-los perquè eren molt detallats, i totes les seves filigranes li semblaven iguals, a ell. Però sí que era cert que, cada cop que invocava un nou esperit, canviava una part concreta del cercle.

– Aquella part d'allà, la que l'Arnau sempre esborra i torna a dibuixar cada cop que invoca a algú – va assenyalar el noi–. Què és? – el Gabriel va seguir el seu índex per veure on es referia –.

– És la part on s'escriu el nom de l'esperit que es vol invocar – li va explicar – si no hi escrius res, no apareix cap esperit–.

Llavors el Martí ho va comprendre. Portaven setmanes tatxant els noms d'esperit rere esperit d'una llista que havien confeccionat entre l'Elisabet i el Frederic, el pare del Gabriel, abans que l'haguessin hagut d'adormir.

– I pot qualsevol dibuixar cercles? – va preguntar de nou el Martí. El Gabriel, però, no semblava molest per les constants preguntes del noi–.

– I tant – tan contundent resposta va animar el Martí, que el següent que volia preguntar era si ell en podria aprendre –, però no tothom té el suficient poder per invocar esperits. És a dir, el cercle s'obrirà, però serà tan petit que no hi podrà passar res –. Les espatlles del noi van caure–

– I com se sap si algú en té prou, de poder? – va preguntar una mica desanimat. El Gabriel es va girar del tot cap a ell i li va estudiar a la cara. No era estúpid, sabia el que el noi verdaderament volia preguntar. Com sé si jo tinc prou poder? Tenia la pregunta dibuixada a la cara.

Va agafar un quadern que hi havia tirat per sobre de la taula i se'l va donar al Martí, juntament amb un carbonet.

– Llas – li va dir. Atansant-li també un llibre antic, dels que guardaven amb clau dins d'aquella cambra–. Copia aquest cercle d'aquí – li va dir, apuntant amb el dit al cercle gros sobre la tapa del llibre –. Si s'encén, i brilla com el de l'Arnau, és bona senyal. Si no, bé hauràs aprés a dibuixar un cercle ben maco – va punxar-lo entre rialletes–.

El Martí es va posar mans a la obra. Ell també volia parlar amb esperits, com feia l'Arnau, i l'únic que havia pogut fer des que havien començat a ajudar als dos homes, era apuntar coses al quadern quan la Margarida se'n cansava. La seva decepció més gran, però, havia estat quan havia descobert que els esperits no prenien cap forma visible, i que només en podien escoltar la veu.