Cercles de foc

Capítol III: Amb una cama al fossar

El Bertomeu entrava cada matí per la porta de la Casa de la Vila de Sants poc després de dos quarts de vuit. Com cada dia, saludava el secretari, el senyor Oms, i es dirigia cap als jutjats, que quedaven al pis de dalt. Per l'escala se solia trobar algun santsenc que havia anat a denunciar un veí per les més diverses raons. Qui no s'esperava trobar, però, era el seu propi germà. El Martí estava plantat davant del senyor Bernat, qui recollia les denúncies dels veïns.

– Martí, què hi fas aquí? Ha passat alguna cosa? – li va preguntar esverat al seu germà petit. El Martí, però, va romandre en silenci, mirant com el senyor Bernat acabava d'escriure la seva declaració–.

– El teu germà ha vingut a denunciar un assassinat – va acabar responent l'escrivent–. És una desgràcia que els Ferrer hagin deixat entrar algú així a la seva família, mira el que els ha passat! – el Bertomeu, tot i que ja s'imaginava de què parlava, va decidir fingir ignorància–.

– A què et refereixes? Què els ha passat? – El Bernat, que ja havia acabat d'escriure, va donar la ploma al Martí per a que signés al peu del paper–.

– El teu germà diu que va anar a visitar el Gabriel Marçal i l'Elisabet Ferrer i es va trobar la dona morta. I que l'home es negava a donar-ne explicacions – el Bertomeu es va contenir de rebufar. El Martí ja havia aconseguit el que volia. Potser així era millor. Ara anirien al mas Ferrer i veurien que l'Elisabet encara era viva. A veure si així se li acabava el deliri al Martí–.

– Una desgràcia, sens dubte – va respondre al Bernat mentre observava al seu germà de reüll. El Martí encara no havia dit ni paraula – qui hi anirà, a revisar-ho? – va preguntar–.

– Home, ja que ets aquí, hi pots anar tu, no? – va dir en Bernat, en to burleta. En Bertomeu va somriure. Frisava per ser ell qui pogués demostrar al seu germà que s'equivocava–.

– I tant, hi aniré ara mateix – es va girar cap al seu germà –. Vols venir amb mi? Per saber què hi ha passat exactament?

El Martí se'l va mirar amb recel, però va acabar assentint. Poc després, els dos germans es van acomiadar del Bernat, i de l'Oms en baixar les escales. El mas Ferrer estava a prop de la Casa de la Vila, pel que es van posar a caminar riera amunt.

– El pare no et va dir que et quedessis a la teva habitació? – li va preguntar el Bernat al Martí al cap d'uns minuts. Ell només va arronsar les espatlles –. Contesta'm quan et parlo – li va etzibar. Això va fer rebufar al Martí–.

– El pare no creu ni una paraula del que dic – va dir amb amargor–.

– Has d'acceptar que el que dius sona a bogeria – va argumentar el Bertomeu, mirant els camps que s'estenien al seu voltant–.

Després d'això, el camí va continuar en silenci fins que van haver arribat a la masia. El Martí, era el tercer cop en tres dies que la visitava. En Bertomeu va picar a la porta i va esperar a que algú vingués a rebre'ls. Va intentar escoltar què passava a l'altra banda de la porta, però no va sentir res fins que algú es va apropar el suficient com per a sentir-ne les passes.

L'home que els va obrir la porta, el Bertomeu no l'havia vist mai. Tenia el cabell negre, amb els pèls en totes direccions. Devia ser un servent que no havia estat present durant el dinar després de la boda.

– Bon dia, sóc en Bertomeu Soler – es va presentar –. M'han enviat des del jutjat per investigar la denúncia de Martí Soler, aquí present, que afirma que l'Elisabet Ferrer es troba morta dins d'aquesta casa.

En Bernat no li havia donat tanta informació. De fet, no li havia dit ni on se suposava que es trobava el cadàver de l'Elisabet, però ja n'havia sentit prou a través de les parets mentre el pare esbroncava la Margarida i el Martí.