Cercles de foc

Capítol IV: Tenir res al ventrell

El Bertomeu era el pitjor de la seva família guardant secrets. De fet, era probable que fos el pitjor de tot Sants. Però havia promès al pare i al marit de l'Elisabet que no diria res a ningú, i estava intentant mantenir la seva paraula. Després de visitar el mas Ferrer pel matí, havia tornat al jutjat i informat tothom que l'Elisabet Ferrer encara respirava, però que es trobava convalescent. La gentada s'havia escampat ràpidament després d'això.

La resta del dia havia passat amb relativa tranquil·litat, excepte quan li havia tocat esbroncar l'escrivent per tenir la llengua llarga, una cosa que temia que li passés a ell d'aquí poc. La gent del poble no sabia res sobre el que havien fet al cementiri de l'església feia deu anys, però la Margarida ho entendria. Ho entendria si ell tingués pensat dir-li-ho, que no era el cas.

Va tancar la porta de la Casa de la Vila darrere seu i va creuar la carretera, cap a casa seva. La mare no parava de repetir-li que hauria de començar a buscar una casa pròpia, i una esposa amb qui viure-hi. Ell ja li havia dit que no estava interessat en això, i a més, de moment, a casa dels seus pares, hi vivia prou bé. Tant bon punt va creuar la porta de casa, la Margarida va baixar corrent les escales per parlar amb ell.

– Tomeu! Llavors l'Elisabet està viva? – va preguntar la seva germana tan bon punt va creuar la porta de casa seva–.

– L'Elisabet està viva – va confirmar ell–.

– Ja li ho vaig dir jo al Martí, que devia estar només convalescent – va començar a dir ella, tan ràpid que les paraules s'embolicaven les unes amb les altres–. Hauries d'haver vist l'esbroncada que li ha fotut el pare al Gabriel quan heu tornat, i tot i així segueix afirmant que l'Elisabet és morta, que et deus haver equivocat – la seva germana se'l mirava amb una cella enarcada, esperant la seva reacció. En Bertomeu no li'n va concedir cap, estava massa cansat –.

– Guida, puc anar a sopar? – les galtes d'ella van enrogir, adonant-se llavors que estava impedint-li el pas cap al saló–.

– Nosaltres ja hem sopat, però no creguis que et deslliuraràs d'explicar-nos-ho tot després! – va assegurar mentre pujava escales amunt–.

Després d'això el Bertomeu va tenir un sopar relativament relaxat. El bullit de patata i mongeta que la Pepa havia preparat no era precisament un dels seus menjars preferits, però tenia tanta gana que va entrar igual de bé que si hagués estat una pasta de xocolata. Quan va haver acabat i va pujar cap a la seva cambra, es va adonar que la Margarida no bromejava amb que els ho hauria d'explicar tot. En obrir la porta, els va trobar a tots dos, encara vestits, asseguts a la taula on esmorzava cada matí.

– Què hi feu, aquí? – ambdós se'l van mirar com si estiguessin famolencs. Famolencs de rumors–.

– N'estàs segur, que li has buscat bé la respiració a l'Elisabet? – va preguntar el seu germà, desconfiadament–. L'altre dia no respirava – el Bertomeu va sospirar. Només l'havia de convèncer que a l'Elisabet li funcionaven tant els pulmons com el cor–.

– Sé veure si la gent respira, Martí, i l'Elisabet respirava – abans que el seu germà pogués replicar, va afegir – molt tènuement, però ho feia– això va fer que el noi tanqués la boca, probablement preguntant-se si havia parat prou atenció com per detectar una respiració tènue–.

– I el senyor Marçal, com es trobava? – va preguntar la Margarida–.

– Doncs enfadat, tu què creus? – el Bertomeu es va asseure a una de les cadires de la taula, per poder xerrar amb els seus germans amb més naturalitat –. Tu com estaries si un marrec de catorze anys es fica dins la teva cambra sense el teu permís i després et denuncia falsament d'assassinat? – El Martí estava clarament disgustat amb les seves paraules, però va decidir ignorar els seus comentaris–.