Cercles de foc

Elisabet

L'Elisabet esperava a la porta del cementiri a que la Margarida i el Bertomeu arribessin. Havien quedat a dos quart de dues del matí, però ja havien passat uns minuts de l'hora, i encara seguia sola. Va mirar al seu voltant, evitant mirar cap a les làpides del cementiri. Ja les miraria quan els seus amics arribessin.

Mentre esperava, es va posar a cantar una cançó. Mira per la finestra, abans d'obrir la porta. L'Elisabet no sabia de què tractava la cançó, però sabia que era important.

– Bet! – va cridar algú que s'apropava per la carretera, a la seva dreta–.

El Bertomeu venia de la mà de la seva germana, quo encara no havia complert els deu anys. La noia s'amagava darrere del seu germà.

– Hem trigat una mica perquè la Guida tenia por – va explicar el Bertomeu –. Ho sento – l'Elisabet va negar amb el cap–.

– Perquè hem d'invocar els dimonis al cementiri? I de nit? – va preguntar la Margarida amb veu tremolosa–.

– Perquè si no els dimonis no apareixen, tonteta – li va dir l'Elisabet –. Ara que ja sou aquí, ja podem començar –. Va dir ella, incapaç de contenir l'emoció. Va obrir la porta del cementiri, la tanca del qual només estava envoltada amb una cadena sense cadenat, i s'hi va endinsar. Uns pocs metre més enllà, però, li va entrar por, i va buscar l'altra mà del Bertomeu, la que no agafava la Margarida, i li va agafar.

Mira per la finestra, abans d'obrir la porta.

– Què cantes? – li va preguntar la Margarida, amb la veu tremolosa–.

– Una cançó – li va respondre ella –.

– Ja ho veig, això – va dir l'altra nena, amb una ganyota–.

Van endinsar-se fins al fons del cementiri, fins la paret més allunyada de l'església de Santa Maria. Allà, l'Elisabet es va agenollar a terra, indicant-li als altres dos nens que fessin el mateix. Llavors va treure un llibre de la seva bandolera.

El llibre l'havia trobat regirant els papers de la parròquia quan els seus pares havien anat a presentar-se al mossèn. Li havia cridat l'atenció per les filigranes que tenia gravades a la tapa i al llom, però l'havia robat pel que hi havia dins. El llibre afirmava que, dibuixant els cercles que contenia, es podien invocar dimonis. Bé, els deia 'esperits' però l'Elisabet creia que dir-los dimonis també devia ser adient.

– Ara copiaré un dels cercles al terra, heu portat un llum? – va preguntar-li al Bertomeu. El noi va assentir i es va treure una capsa de llumins de la butxaca i en va prendre un–. Perfecte.

L'Elisabet va obrir el llibre per la meitat, i sense parar atenció a de quin cercle es tractava, va començar a dibuixar el primer que va trobar. Li era igual quin dimoni veure. Ella amb veure'l tenia prou. Quan va acabar-lo, el cercle es va il·luminar, i l'Elisabet se'l va mirar bocabadada. El Bertomeu i la Margarida van fer un parell de passes enrere.

– Què fas? – va exclamar la Margarida quan l'Elisabet va anar a posar les mans a sobre al cercle–.

– Segons el llibre, si no el toco, no funcionarà – va explicar ella. I sense més dilació, va tocar el terra–.

En el moment que ho va fer, una gran fumarada va aparèixer davant dels nens, i tots van xisclar. L'Elisabet va separar les mans del terra i, de genolls, va fer unes quantes passes cap endarrere. La Margarida es va agafar del braç del seu germà i va començar a plorar.

– Què feu, marrecs? – Els va dir una veu greu, que semblava venir de tot arreu –. Perquè m'heu portat aquí? – els va preguntar.

Els tres nens es van quedar molt quiets, sense saber què respondre. El fum havia ara pres forma, però cap en concret. Hi havia dos fonts de llum, que cremaven com focs, que es posaven en cadascun d'ells, com si fossin ulls, i l'ésser els estigués mirant.

– Mira per la finestra, abans d'obrir la porta – li va cantar l'Elisabet. L'esperit no va semblar reaccionar–. Mira per la finestra, abans d'obrir la porta! – va cantar més fort–.

– Què feu a les meves terres? – els va preguntar l'esperit –.

L'Elisabet volia respondre, però l'únic que sortia de la seva boca quan intentava parlar era aquella cançó. Aquella maleïda cançó que tant li havia cantat el Gabriel.

– Els nostres pares busquen terrenys on construir una fàbrica – li va respondre el Bertomeu, abraçant a la Margarida cap a ell –.

– Qui els ha donat permís per fer-ho, això? – va preguntar amb to ofès l'esperit–.

L'Elisabet volia cridar, però només podia cantar. Els altres, però, no semblaven adonar-se. Cada cop que obria la boca per parlar i cantava, ells semblaven haver escoltat el que ella volia dir, i no la cançó.

– Sempre he trobat insuportables, els humans insolents com vosaltres – l'Elisabet sabia que havia de fugir, però no sabia perquè. Com podia saber que necessitava fugir, però no saber ben bé perquè? – I als lladres dels vostres pares, els deixaré un regalet.

L'Elisabet va començar a cantar la cançó amb totes les seves forces mentre la boira l'envoltava. Les ungles li cremaven d'una manera molt familiar, però no sabia de què.

–Mira per la finestra, abans d'obrir la porta! – cantava amb desesperació, però ningú no la sentia. La Margarida i el Bertomeu havien desaparegut de la seva vista, només hi havia foscor al seu voltant–.

– Mira per la finestra, abans d'obrir la porta! – va cridar un últim cop abans d'obrir els ulls, per fi, en el món real–.