Amb ella vaig tocar el cel

28

Narra Ainhoa

No sé com reaccionar amb aquest petó, ara mateix la meva ment està en blanc i el meu cos no reacciona, ella posa les seves mans a la meva cara i s'apropa més a mi si es pot, sense separar els nostres llavis. Per inèrcia apropo les meves mans al seu pit i agafo coratge per separar-la tancant els ulls, quan noto que els meus llavis ja no estan en contacte amb els seus baixo el cap i deixo anar un sospir, obro els ulls i no sé com mirar-li a la cara.

A: Carla, no... –noto com una llàgrima comença a caure per la meva galta- no podem, no em mereixo això –em mira i l'únic que reflexa és dolor- ni tu, ni Paula.

C: Saps per què plores? No és perquè no sentis res i no em vols fer mal, és perquè saps perfectament que tens sentiments cap a mi i et mata no poder admetre-ho –les seves paraules es claven en mi com punyals-.

A: Si us plau, ves-te'n.

La Carla nega amb el cap i es gira cap a la porta, l'obre i quan pensava que se n'anava escolto la seva veu.

C: Espero que quan vencis els teus conflictes interns no sigui massa tard.

Dit això tanca i jo em deixo caure sobre el sofà deixant que les llàgrimes surtin sense por, no puc entendre per què m'afecten tant les seves paraules, per què el seu petó no m'ha molestat gens, sinó al contrari, he sentit el món sencer revolucionar-se dins de la meva panxa.

No puc canviar la meva vida cada dos per tres, ja no per mi, sinó per les dues persones a les que també els hi afecta, no només són els meus sentiments, estem parlant de que un cor no té res a fer contra els altres dos i no vull reconèixer quin és.

Toquen al timbre de casa, miro el rellotge que hi ha a la paret i sé que ara sí que és la Paula, m'aixeco i abans d'obrir la porta em miro al mirall que hi ha a l'entrada, em desfaig del rastre de llàgrimes que pugui quedar, sospiro i obro amb un somriure de pel·lícula, la Paula em somriu i em dóna un petó curt passant dintre, tancant la porta una vegada ho fa.

P: Com està la nena més preciosa que existeix? –pregunta agafant-me per l'esquena, rodejant-me amb els seus braços, posant la seva galta juntament amb la meva i guiant-me cap al sofà.

A: Potser a Miami estaria millor, però no em queixo –li responc somrient mentre que ella m'agafa de la cintura i em fa seure a les seves cames-.

P: Gràcies per la part que em toca –diu de broma i m'abraça- Et trobava a faltar.

A: Ens vam veure ahir –ric i li miro a la cara-.

P: I què? Això significa que ja no et puc trobar a faltar? –nego amb el cap rient-me- Així estàs millor.

A: Ets preciosa.

P: Aprenc de la mestra –m'acaricia la cara i recolzo aquesta a la seva meva tancant els ulls- Està tot bé?

A: Sí, aquesta nit no he adormit gaire bé i porto tot el dia bastant cansada i amb pocs ànims.

P: Doncs no se m'acudeix res millor que menjar pizza, posar una pel·lícula i fer-nos mil petons, què em dius? –pregunta somrient i jo no em puc negar-.

A: Sembla bon pla.

P: Ho he dit jo, és clar que és bo –rodo els ulls i ella em fa un petó, apartant-me cap a un costat del sofà– no es parli més, vaig a fer la pizza jo mateixa i tu descansa una mica.

S'aixeca i se'n va cap a la cuina a fer el sopar i jo m'estiro al sofà, tancant els ulls, necessito posar la ment en blanc, no pensar en res encara que sigui per aquesta nit, he de gaudir amb la meva novia, s'esforça a fer que tot sigui perfecte i la veritat és que al seu costat no hi ha lloc per les coses dolentes.

Agafo el mòbil i començo a navegar per Instagram, el primer que veig és una història seva, dubto per un moment si mirar-la o no però ho acabo fent i crec que no ha sigut bona idea a l'instant. Només obrir-ho em trobo amb tota la pantalla en negre i "has de vèncer els teus dimonis" escrit en lletres blanques, noto com se m'accelera el cor, sé perfectament que m'ho està dient a mi. Surto de l'aplicació ràpidament i torno a bloquejar el mòbil, serà millor que no l'agafi, m'evitaré mals de cap.

Al cap de tres quarts d'hora aproximadament m'arriba un olor a pizza de formatges, em sec al sofà donant-me la volta cap a la cuina i la veig sortir amb un somriure portant la pizza i la beguda, deixa tot a sobre de la taula i s'acomoda al meu costat. Comencem a veure "Querido John" menjant en silenci, gaudint del moment, concentrades en la pel·lícula que estic segura de que al final ens farà plorar perquè és d'aquestes que et toquen el cor.

No sé ben bé en què moment he deixat de prestar-li atenció al que passa a la pantalla però els dubtes que m'han aparegut abans de que la Paula arribés a casa han tornat a envair el meu cap.

Què és fa quan una de les opcions és apostar sobre segur, sabent que no hi hauran problemes sobre inseguretat, no hi hauran anades i vingudes, i l'altre és com anar amb una venda als ulls caminant sobre una corda sobre l'abisme, on res és segur, on no saps què passarà, però que en el fons t'agrada l'aventura? Què es fa quan no saps si el "i si.." et vindrà a la ment en uns anys i ja no hi podràs fer res?