Amb ella vaig tocar el cel

12

Al cap de mitja hora em va trucar la Paula i de nou aquelles sensacions d'abans van tornar a mi..

A: Hola.. –Dic amb vergonya.-

P: Hola petita! Com està tot? Millor?

A: Bé, si.. ens anirem veient a dies, donant-nos espai, poc a poc.

P: Però, esteu juntes? Vull dir, heu tornat..? -Aconsegueix dir amb la veu apagada.-

A: Es pot dir que sí, que ho estem intentant.

P: Et diria que me n'alegro, però no et mentiré.. Encara que, estaré per tot, si teniu problemes, confia en mi, estaré disposada a ajudar-te, no ho dubtis..

A: Vull que estiguis bé.. estar bé les dues. –paro uns segons i continuo.- D'aquí dues setmanes començo les classes, necessito que em posis al dia, vols quedar demà per menjar i parlem? –Escolto el seu riure, aquella dolça melodia.-

P: M'encantaria, el restaurant de sempre? -L'escolto per fi amb el to de veu alegre.-

A: No ho dubtis! Fins demà Paula.

P: Fins demà Ainhoa.

Penjo al sentir les últimes paraules amb un somriure. És curiós com després de tot, la Paula em feia somriure per petit que sigui el motiu.

 A l'endemà, em vesteixo i em maquillo per anar a menjar amb la Paula, amb ganes de saber tot el que ha passat per aquí aquest tres últims mesos.

Entro a aquell restaurant on tantes vegades vam ser felices, la veig asseguda a la nostra taula de sempre.

A: Com sempre aquí? –Dic amb un somriure d'orella a orella.

P: No podia ser d'altra manera, la vaig demanar expressament –em retorna el somriure.

Em sec davant d'ella, demanem el dinar i parlem de tots els nostres amics en comú, en com ha anat tot per aquí des de que em vaig anar a Barcelona, em posa al dia en tot.

Al cap de mitja hora, arriba el menjar; ens l'acabem i decidim anar al nostre parc, testimoni de tants moments juntes. Ens asseiem al banc i em venen tots el records viscuts amb la Paula.

P: No he pogut tornar a aquest parc des de que te'n vas anar, no he sigut capaç. –diu sincerament.

A: Una vegada vam dir que només vindríem juntes, o no t'enrecordes? –Em va somriure en forma de resposta, baixant la mirada alhora.

P: Mai oblidaria res que estigui relacionat amb el nostre passat juntes.. Saps? És curiós, Estem aquí les dues, com si res hagués passat..

A: Paula jo..

P: No, calla –diu tallant-me per continuar ella.- Mira Ainhoa, desitjo que siguis feliç – em mira als ulls per primera vegada i m'agafa la mà jugant amb els meus dits, fent-me recordar la rutina d'abans.- Però més desitjo que sigui al meu costat, no puc deixar-te anar així com si res..

A: Està la Carla, no puc fer com si res hagués passat, l'estimo Ainhoa, m'ha tornat boja..

P: Faré que tot canviï, t'ho juro.

A: No! –dic enfadada, retirant la meva mà de la seva.- Paula ho has d'assumir, estic amb ella, entre tu i jo no queda res, no mentre estigui enamorada de la Carla!

Dit això, surto disparada cap a casa amb una sensació agria. Per un costat sento que havia estat bé al dir-li el que sento però per altre no hauria que haver-ho fet d'aquesta manera.