Amb ella vaig tocar el cel

10

Vam continuar assegudes a l’entrada durant deu minuts més, oblidant-me de què m’estava esperant la Paula a casa. No sabia com acomiadar-me de la Carla, o si realment volia fer-ho; és a dir, havia vingut des de Barcelona per recuperar-me i no podia demanar-li que se’n anés així com així.

Vaig decidir pujar amb ella a casa, parlar amb les dues a la vegada, deixant clar que no sabia que fer, que tot es confós per a mi, i alhora difícil.

Les vaig asseure davant meu i em va tocar parlar:

A: Mireu noies.. jo no sé realment què fer, com sentir-me.  Sou les dos úniques persones a les que he estimat de veritat en un temps molt curt. Vull que m’entengueu, no vull aferrar-me a una i fer-ho malament.   Carla, t’estimo moltíssim, però la teva inseguretat em fa dubtar, no sé si estaràs preparada per estar amb mi en públic, i no sé si tornaria a aguantar coses com la d’aquests últims dos mesos, sense poder estar amb tu en un altre lloc que no sigui a casa d’alguna. I tu Paula, per ser sincera, la nostra història va acabar molt rarament, per culpa meva per anar-me’n, per deixar-te aquí sense cap oportunitat, m’he tornat a enamorar –dic mirant a la Carla als ulls, la quan estava amb un mig somriure.- No sé que fer, necessito dies, temps per pensar, necessito que ho entengueu, que esteu al meu costat, que m’obriu els ulls, que doneu de la vostra part i poder decidir millor. Tot això es una bogeria..

P: Ainhoa, t’ho he dit abans, no he deixat d’estimar-te, faria qualsevol cosa per tu però sé que l’estimes i no em ficaré per mig, no es una cosa que m’agradi.

A: No puc obligar-te a res.. Ni puc enganyar-me a mi.

P: Em tindràs com amiga, d’acord? –Diu mentre s’aixeca.- Et trucaré més tard per saber com estàs, sento tot això.

Miro com la Paula obra la porta, girant-se per darrer cop somrient i donant-me una mirada d’ànim.