Amb ella vaig tocar el cel

18

P: Ainhoa? –em treu dels meus pensaments, em giro nerviosa i la miro.- Què fas aquí? Estàs bé?

A: Sí.. No és res.. –dic sense poder mirar-la als ulls.

P: I què fas aquí?

A: Volia recordar coses –al dir això puc veure com se li posa la cara una mica vermella i es sorprèn.- Ei, no és res, no et posis vermella –dic intentant vacil·lar per que no es notés la meva vergonya.

P: No, no.. és a dir, no ho se, em sorprèn que vulguis estar aquí i més recordant coses.

A: Tu has oblidat cada petit detall de quan estàvem aquí les dues? –dic ignorant el seu comentari.

P: Oblidar? No podria fer-ho encara que volgués.. Com vols que oblidi aquelles tardes fredes, les dues abraçades, estimant-nos sense saber-ho; El primer petó a les escales –somric amb el comentari.- Aquest banc ha presenciat cada moment del nostre amor, i això Ainhoa no s'oblida fàcilment, i crec que tampoc ho vull fer..

A: No ho facis, és el nostre passat.

P: Perquè tu ho vas voler així, sinó ara mateix estaríem abraçades aquí o ves a saber on –diu alterant-se però amb nostàlgia a la seva mirada.-

A: Me'n vaig anar, què volies, una vida separades? No veure'ns mai?

P: Què passa, què amb la Carla si que estàs disposada a tenir una relació a distancia però amb mi no? Això és el que jo t'importava? –em quedo callada i comença a plorar.- T'estimava com mai havia estimat a ningú, intentava donar tot dia a dia, fer-te feliç.. veure't era la cosa més bonica que em passava, i ara.. ara tot això s'ha perdut, s'ha quedat en el passat –riu sarcàsticament.-

A: És el millor passat que m'ha pogut tocar.

P: M'importa ben poc si és el millor o el pitjor, és un passat hòstia, un passat! –diu aixecant-se, l'agafo del braç per tornar-la a posar cara a cara i l'únic que puc veure es rancor.- Deixa'm en pau Ainhoa! Vull estar sola, no vull veure't! –Deixo anar el seu braç i se'n va corrents.

A la tarda estic a casa, intentant aclarir els meus pensaments però sobretot els meus sentiments. Són dues persones molt diferents, amb una sóc sempre dolça perquè així em fa ser-ho, i amb l'altra sóc jo mateixa, és extrovertida, juganera, no l'importa el que pensin els demés d'ella, només pensa en donar-ho tot sense les conseqüències que hi han al darrere.

No sé com li diré a la Carla que necessito temps, què estic confosa, què ara mateix no puc estar en una relació i menys a distància. Una trucada em treu dels meus pensaments per un segon, al llegir el nom se'm venen tots de cop: Carla.

A: Hola.

C: Petita! Ja trobava a faltar la teva veu –diu en un to alegre, com ella es.

A: Hem de parlar.. –dic amb la veu tremolosa.

C: Això no és bona senyal.. Digues.

A: No puc estar en una relació.

C: Així de simple?

A: No sé que sento ara mateix, no vull estar en una relació si estic confosa, a demés està la distància..

C: No Ainhoa, això si que no! No fiquis a la distància com a excusa quan el motiu es la Paula! –diu pujant el to de veu.- M'ho veia venir hòstia! Mai l'has oblidat.. –diu en un sospir.

A: Ho sento Carla..

C: Tu no sents res.

Dit això penja; Trigo uns quants segons en reaccionar, deixo el mòbil a la taula, m'estiro al llit i entre tants pensaments em quedo totalment adormida.