Amb ella vaig tocar el cel

15

C: Ainhoa.. –diu amb la veu tremolosa.

A: Hola.. Vull parlar amb tu Carla, és bon moment? –pregunto insegura de si voldria saber alguna cosa de mi.

C: Sempre ho és per a tu, i hem de parlar, les coses no es poden quedar simplement així.

A: Ja.. Escolta'm i després dius el que vulguis d'acord? –No escolto res en forma de resposta així que sospiro i continuo amb la mateixa inseguretat de fa pocs segons.- T'estimo Carla, això ho has de saber, has de saber que per a mi és molt complicat veure't i no poder tocar-te després d'estar dies separades.. –em callo uns segons i segueixo.- No puc suportar que els teus amics facin alguns comentaris sobre el Marc i que tu estiguis nerviosa o incòmoda, com vulguis dir-ho; Han de saber que estem juntes, i no vull que pensis que faig això per sentir-me jo bé, també ho faig per tu Carla, perquè estaràs millor després de ser sincera amb ells i amb tu mateixa. –el mateix silenci d'abans.- Parla ja, si vols.. -li quasi suplico.

C: Jo.. –diu casi imperceptible.- Els hi he dit –afirma.

A: C-com? –dic sense poder assimilar-ho.- Has dit què?

C: Tenies raó Ainhoa, ho havia de fer per tu, per les dues –rectifica i escolto el baix to del seu riure provocant que el cor m'anés disparat.- No vull perdre't per res del món i això ha estat a punt de passar fa uns dies, juro que mai m'havia sentit igual, sentia que m'ofegava amb la idea de què no estaríem mai més juntes, no podria suportar aquesta realitat. Vull estar amb tu, estic enamorada. –aquestes últimes paraules em deixen de pedra, només m'ho havia dit una vegada abans però sento que ara ho ha dit de debò.- Vols dir alguna cosa respecte a això? –diu nerviosa, traient-me dels meus pensaments.

A: T'estimo Carla, vull estar amb tu –la tranquil·litzo.

C: On estàs? Podria anar a veure't si vols.

A: Són les 6 de la tarda Carla, no tindríem temps per a res, és més.. –vacil·lo una mica sense saber si dir-li on estic i amb qui o mentir-li i què ella anés a Manresa i veure que no estic a casa.- Estic a Tarragona –dic finalment.

C: A Tarragona? –diu confosa.- Què fas allà?

A: Li he demanat a la Paula que ens perdéssim i m'ha portat aquí -confesso.

C: Tarragona és perdre't? –continua confosa.

A: No, m'ha portat perquè jo sempre deia que em podria perdre aquí.. és la nostra platja.

C: Ah.. Està bé –menteix.

A: Escolta Carla, no he fet cap tonteria si això et preocupa..

C: Confio en tu –em sorprèn tallant-me.

A: Això espero.. –ens quedem en silenci durant uns llargs segons abans de proposar-li una cosa que probablement era una bogeria.- Li pots dir a la teva mare si et deixa quedar-te a Manresa a dormir? A casa meva?

C: De debò vols que hi vagi? –diu amb un to alegre per fi.

A: Necessito estar amb tu Carla, de veritat que ho necessito.

C: Vaig a preguntar-li, t'envio un missatge amb la resposta! –penja sense donar-me l'oportunitat de respondre.

Em quedo mirant el mòbil impacient esperant el seu missatge què al cap de 4 minuts apareix a la meva pantalla.

"Em sembla que et toca suportar-me tota la nit, això sí, he d'estar a casa d'hora demà, he de fer deures i demés! A quina hora pujo?"

El llegeixo tres vegades abans de respondre, amb un somriure ampli a la meva cara:

"No pujaràs tu, baixarem a buscar-te a casa, però sis plau, res de ser estúpida ni res per l'estil amb la Paula d'acord? T'estimo idiota."

L'envio i al minut tinc la seva resposta. M'aixeco del capó i vaig corrents cap a la Paula, explicant-li el que havia passat i demanant-li què em portés a Barcelona un altre cop per recollir a la Carla i portar-nos de nou a Manresa, la qual cosa ella no va pensar ni dos segons i ens vam posar en marxa.