I ara què?

Capítol 8

M'aixeco, no sóc conscient, no noto res diferent, no m'enrecordo de que avui faig divuit anys fins que la meva mare entra eufòrica a la meva havitació. Això fa que, des de fa molt, em desperti amb un somriure.

–Moltes felicitats, princesa!!!–Porta un barret de festa i llença globos roses per la meva petita havitació.–Avui et converteixes en adulta!!! Encara no m'ho crec,–seu al llit, on segueixo estirada, mirant-la amb el mateix somriure i els ulls cansats.–erets una coseta tan petiteta que tot t'anava gran... I em vas fer patir molt al part per ser tan menuda...–Les dues riem, i ens abracem–Vinga va, que t'he preparat un esmorzar especial.

Baixem a la cuina, on està decorada amb banderetes. A la taula hi ha un petit pastís de xocolata amb unes veles molt grans, crec que mai havia vist unes tan grans, no sé ni com s'aguanten.

–Moltes gràcies, mama.–La torno a abraçar i seiem. Estem vint minuts parlant i menjant-nos el pastís amb un café fins que truquen a la porta.–Ja vaig jo.–M'aixeco i obro sense preguntar qui hi ha.

–Ets la Nia López?

–Eh... Sí.

Era un carter de mitjana edat, amb el típic uniforme de color groc i amb el casc de la moto mig tret.

–Tingui això.–Em dona un sobre i em fa firmar uns papers.–Adéu.

–Adéu.–Però quan ho dic, amb un fil de veu i encara sorpresa sense comprendre res, ja s'ha anat. Entro i em dirigeixo a la cuina per demanar una explicació però, sense dir res, la mare parla per mi.

–Obra'l.–Esta asseguda i sembla contenta, i parla molt tendrament.

Obro aquell sobre misteriós i trec un taló de 500€.

–Per si decàs.

–Això és un sí? Puc fer aquell curs?–Els meus ulls s'obren com plats i el cor em batega tan fort que me'l noto.

–Sí...–Encara no ha acabat de pronunciar el "sí" que ja l'estic afogant de l'abraçada que lo faig.

–Gràcies, gràcies, gràcies!!!

Quan em separo d'ella, s'aixeca, seria.

–No t'he pogut donar els 1000€ sencers perquè... He tingut uns gastos més... Grans...

–Com?

I s'enva, no entenc res. Quan arriba, té les dues mans rere la seva esquena, amagant alguna cosa.

–Escull una mà.

–Mama...

–Escull.

–La... Dreta?

–Sempre escolleixes la dreta...–I riu, mentre treu unes claus d'un cotxe, pel que sembla un Mini.

–Ma...ma..?–No m'entra al cap, no ho comprenc, nosaltres no anem sobrades de diners, que diguem.

–Té.–I me les llença, fent que les agafi, encara atònita.–Segueix-me.–L'obeeixo i observo les claus, no ho entenc, no, no pot ser, no... Alço la mirada i veig un Mini de color veix descapotable. Se m'obra la boca tant que semblo una nena petita, una nena petita amb cotxe.

–Mama!!!–L'abraço i l'omplo de petons.–Però, com???

–El teu pare ha ajudat... Bastant. Li vaig dir que mai et regala res, i el màxim que t'ha regalat per nadal han sigut uns mitjons, així que, ho ha entés i m'ha ajudat, així que ja el pots estar trucant per agraïr-li. Això sí, no el podràs conduïr fins que no et treguis el carnet.

La miro amb admiració i agraïment. És molt fort que l'hagi trucat ja que feia anys que no es parlàven. Encara no he dit ni una paraula, estic massa alucinada.

–Va ves a veure'l.

L'obeeixo i surto de casa, i clico el botó. Escoltar com es desbloqueja em dona un calfred, m'encanta. Pujo al seient de pilot i agafo el volant, és com si estigués en un núvol, mai m'ho hauria imaginat. Em giro i veig a la mare per la finestreta, que la baixo immediatament.

–És de segona mà, però està nou.

–T'estimo.–Surto i la torno a abraçar.

Hem anat a dinar amb el meu cotxe, que ha conduït la mare, a un restaurant japonés que m'encanta. Allà he trucat al pare, la conversa ha sigut breu però amb menys tensió de lo habitual.
Quan acabem de dinar anem a veure a la resta de la família i a ensenyar-lis el cotxe. Fem una ruta pel poble fins que acabem de saludar a tothom. Els avis m'han donat 60€, els tiets 40€, els meus dos cosins m'han comprat un vestit i els altres tiets 40€ més, en total ja tinc 640€, però encara necessito 360€, així que el concurs de talents segueix en peu.
Quan ja es fa de nit, tornem cap a casa, després d'haver anar al cine a veure la típica comèdia romàntica que a mi m'encanta.

–Gràcies pel dia d'avui.

–Sí... Perquè de la nit no m'encarrego jo.

–Això m'espanta...

–Et deixo a casa la Marta, tens les coses de dormir al maleter.–I segueix conduïnt fins arribar al nostre destí.

Quan pico a la porta, la Marta no triga en obrir, exitada. Estem uns cinc minuts mirant el cotxe fins que agafo les meves coses i m'acomiado de la mare. Saludo a la seca família, que em felicita i em regala uns vals per anar a l'espà. Després d'estar una estona xerrant, la Marta i jo anem cap a la seva havitació.

–Tia, ja veuràs el que t'hem preparat... Pero t'has de canviar, a la bossa que t'ha deixat la teva mare ho tens tot.

–A veure que hi ha...–Obro la bossa i veig un vestit blanc transparent de platja preciós, i un biquini a joc.–Això vol dir que...

–Ens anem a la platja!

–És veritat! Ja me n'havia oblidat.

–L'Oliver passarà en deu minuts, així que canviat de pressa.

Somric, fa la pinta de que aquesta nit serà innolvidable.