I ara què?

Capítol 20

Obro els ulls poc a poc i vaig recordant que estic de camí a Orlando per escapar de no sé qui.

–Vaja, bon dia.–Em mira i fa un d'aquells somriures que m'agraden tant però, que ara mateix odio.

–Bon dia.–Responc en to sec, que no es cregui que l'he perdonat–Quant queda per arribar?

–Només un quart d'hora, has dormit tot el viatge després del dinar.

No el contesto, estic enfadada amb ell, no el veia capaç de fer una cosa així. Per evitar una conversa amb ell poso la ràdio.
Quan arribem ja són les 19:40, i anem a un Holiday Inn.

–Merda.

–Què passa?

–I les meves coses?

–Ah, sí, tranquil·la que te les he agafat.

–Com coi has entrat a la meva habitació?

–Nia... Sé escapar d'una furgoneta, de veritat et preguntes com he entrat a una simple habitació d'hotel?

Té raó i callo, no vull donar-li més bola. Agafem l'equipatge i mentres ens dirigim a recepció penso que ha hagut de tocar les meves calcetes per guardar-les, i em moro de vergonya perquè segur que ha vist les de floretes que són tan còmodes, però molt lletges i de nena petita.

–Hola!–La recepcionista parla alt i animadament quan ens veu, sobretot mira a en Jake.

–Tinc una reserva a nom de Jake per passar dues nits.

–D'acord, DNIs, siusplau.

Dues nits? Per què dues, si tenim tanta pressa? Però com això és una pregunta més de les mil que tinc, ho deixo passar.

–Aquí teniu.–I ens allarga la tarjeta de la nostra habitació.

–Perdona.–En Jake em mira extranyat al veure que parlo a la recepcionista–Els llits són junts o separats?

–Junts, junts.–I em pica l'ullet.

–No en té de separats?–Al preguntar això, li canvia l'expressió.

–Ho sento, no en queden més habitacions, aquesta és la última, però hi ha un sofà.

–D'acord, gràcies.–I agafo la maleïda tarjeta. El recorregut a l'habitació és bastant incòmode, ningun dels dos diu res fins que entrem a l'habitació.

–Carai... Què gran!–En Jake intenta trencar el gel i es tira al llit, com si no passés res, com si no ens perseguíssin, com si no estigués enfadada, com si no fos traficant. I em mira–No vols saber per què passarem dues nits?

–Ja no m'extranya res.

–Per recompensar-te.–I ric.

–Com? Tu creus que podràs recompensar-me en un dia que m'hagis mentit tot aquest temps i que m'hagis posat en perill?

–No perdo res per intentar-ho, prent-ho com un "perdó"...

–I bé, què és?–M'assec al llit, intentant mantenir distància amb ell.

–No sé si saps que estem a deu minuts dels parcs Universal...–A l'escoltar allò no puc evitar obrir els ulls com plats.

–Què?!

–Em vas dir que t'encanta Harry Potter i els parcs d'atraccions... El mínim que puc fer és convidar-te al millor parc d'atraccions del món.

M'encanta la idea però això no treu que l'hagi perdonat, així que torno al meu posat seriós.