I ara què?

Capítol 30

Anem a sopar a Santa Mònica, encara que passegem una estona pel moll ja que encara són les 19:30, i tampoc tenim gana.
Tinc por de que en Miguel sospiti alguna cosa perquè tampoc vull explicar-li, de moment, però em moro de ganes de que la Maria ho sapiga, encara que això podria complicar les coses.
És molt bonic, jo només havia estat de dia, però amb el cel ataronjat i els llums encesos és molt més bonic, i més si el cor em va a mil pel que ha passat amb en Jake.
Només vull estar a soles amb ell, vull recuperar el temps perdut, però impossible amb la Maria aquí.
Passegem per l'agradable moll i en Jake se m'apropa molt.

–M'encantaria que estiguéssim sols. –Em murmura.

Se m'escapa un riure que fa que la Maria em miri amb fàstig, però m'és igual.

–Ei, Nia. –Em sobresalto a l'escoltar que em crida en Miguel, sobre tot després de que en Jake m'hagi dit allò.

–Diga'm.

–Vols muntar en alguna atracció? Convido jo. –I deixa anar un somriure encantador, que m'entendreix el cor.

–Sí, esclar!

Sense avisar a la Maria i en Jake, que s'estan fent una foto i em cremo de ràbia, ens dirigim a comprar les entrades per pujar-nos a la nòria.

–On aneu? –Noto que algu em toca el braç i em relaxo al veure que és en Jake.

–A comprar entrades per la nòria, vens?

–Eh... La Maria li té por a les alçades.

–Ah, doncs vina tu i que s'esperi. –Quan dic això en Miguel canvia l'expressió.

–Ni de conya em quedo aquí sola!

La Maria torna de mirar unes botigues cridant escandalosament, com sempre.
Miro a en Jake en forma de protesta.

–Puc parlar un moment amb tu, a soles?

Assenteix amb el cap i ens apartem una mica d'ells, lo suficient perquè no ens escoltin, però en Miguel cada cop té l'expressió més ofuscada.

–Ja sé el que em diràs...

–Quan en Miguel i jo estiguem a la nòria, li dius. No ho aguanto més, de veritat... I amb ella aquí mai podrem estar a soles...

No sé per què dic allò últim, i la cara em crema de la vergonya, però ell somriu i m'acaricia la meva galta vermella.

–D'acord, tranquil·la.

Li agafo la mà, acariciant-li, però torno a la realitat, i em dirigeixo cap en Miguel.

–Anem tu i jo, ara t'ho explico.

Miro com en Jake i la Maria s'allunyen i em fa patir, no em refio gens d'aquella boja. Comprem les entrades i pujem a la il·luminada nòria. El cel ja és quasi fosc.

–I bé, què ha passat?

–En Jake li dirà a la Maria que s'envagi.

Els ulls se li il·luminen i somriu, però li canvia l'expressió i se li apaga la seva brillant mirada.

–Què passa, no te n'alegres?

–Tens alguna cosa amb en Jake?

Em quedo de pedra, no sé que dir-li perquè, realment, no sé que tenim.

–N... No. Som molt amics.

–Ah.

El trajecte en nòria és bastant incòmodo, a què ha vingut allò? Quan s'acaba, baixem i busquem a en Jake i a la Maria, i se'm forma un nus a l'estòmac. Està cridant més de lo normal i creant una escena, fent que la gent se la quedi mirant creant un cercle al seu voltant. No puc entendre el que diu però, al final calla i envia a la merda a tota la gent que l'està mirant, mentres s'envà amb pas accelerat cap al pàrquing. Em sap greu per la vergonya que ha hagut de passar en Jake però, agraeixo molt que ho hagi fet.
Ens ajuntem amb ell i anem en la direcció que ha caminat ella.

La tornada amb cotxe a casa és incòmoda, ningú parla, però jo estic molt contenta de que la Maria per fi s'envagi i que en Jake m'hagi escollit sense dubtar-ho.
Arribem i, sense dir res, la Maria es tanca a la seva habitació, i nosaltres ens reunim a la cuina, mentres en Miguel beu un refresc.

–Doncs, demà pel matí se n'anirà, no? –I fa un glop del seu got, arropenjat al marbre gris fosc de la moderna cuina.

–Això espero... –Riuen pel meu comentari, els dos saben que no és la meva "millor amiga" –Jo m'envaig ja a dormir, que estic esgotada. –I deixo anar un badall –Bona nit.

–Bona nit. –Diuen a la vegada.

Entro a la meva habitació i sospiro, relaxada, un problema menys en aquesta rara història. Em dutxo, rento les dents, i em poso el meu pijama rosa claret. Quan m'estiro al meu agradable llit i tanco els ulls, escolto que la porta s'obre, i em giro per veure qui és.

–Hola.

–Podries picar a la porta algun cop, és uns cosa que solen fer les persones.

I escolto que riu, però no el veig perquè els llums estan apagats.

–Puc estirar-me?

–Si.

Estic una mica nerviosa, estar aprop seu em causa molta més electricitat de la normal. Els dos ens estirem mirant-nos l'un a l'altre, encara que la llum és la poca que entra per la finestra.

–Perdona'm per tot, jo...

–Jake, ja val de disculpes, vull mirar endavant. –El meu to és relaxat.

–Tens raó. I m'agrada molt.

–El què?

–Que siguis igual de directe que des del primer moment que vam parlar.

Els nostres riures sonen a la vegada i m'agrada com s'escolta, feia temps que no teniem un moment a soles tan íntim.

–Així que t'enrecordes... Carai.

–Com oblidar-me de l'interrogatori.

I li dono un cop al seu musculat braç, i ell riu.

–Volia dir com oblidar-me de tu.

Sé que si els llums estiguessin encesos veuria les meves galtes cremant. Mai tinc vergonya però això em supera, fa massa temps que no sento aquesta sensació, i crec que mai havia sigut tan forta.

–Algun cop has estimat a algú? –No sé per què li pregunto, però tinc curiositat i, sincerament, no sé que més dir-li, estic nerviosa i no entenc per què.

–Potser... No ho sé.

–I la teva tieta?

–Sí, però és un sentiment diferent... I tu?

–Potser.

No el veig pero noto que somriu, ja que estem només a uns centímetres de distància. M'apropo una mica més a ell, i ell a mi. Els nostres llavis es freguen fins que s'ajunten del tot. M'encanta com encaixen. Noto la seva llengua i jo jugo amb ella. L'electricitat augmenta quan m'agafa per la cintura, sota de la fina samarreta del pijama. Faig el mateix però jo en canvi li trec la seva, i poso les mans contra el seu musculat pit. Encara que ja ens haguem vist despullats, no ens havíem sentit, i aquesta sensació es màgica. Agafo amb una mà els seus cabells despentinats i em col·loco sobre seu. Ell em segueix agafant de la cintura i dubta si treurem la samarreta, i li agafo les mans indicant que sí, ara mateix només el vull a ell. Deixo al descobert els meus pits, que no dubta en agafar-los, delicadament. Torno a ajuntar els meus llavis contra els seus, i el ritme ha passat de tendre a apassionat, i això fa que el desitgi encara més.