I ara què?

Capítol 23

Obro els ulls i una llum em cega, però al final faig l'esforç i m'aixeco. Estic en un quartet il·luminat amb la poca llum que entra per una finestreta amb barrots i molt petita. Tot està molt brut i estic sobre d'un matalàs brut i pudent, que és l'única cosa que hi ha a l'habitació.
On coi estic?
No recordo res des de que em van ficar a la furgoneta.
Les llàgrimes em comencen a regalimar, no em puc creure que m'estigui passant això a mi. Què em faran? No ho sé, però res de bo segur.
Escolto uns passos que s'apropen a mi i, la porta de metall s'obra lentament. M'apropo a la paret per allunyar-me el màxim possible de la persona que tinc davant.
És un noi moreno, alt i de constitució prima, diria que mexicà. Té els cabells llargs però no arriben a les espatlles. No és lleig, al contrari, però no puc evitar mirar-lo horroritzada, tinc moltíssima por i el cor em va a mil.

–Ah, ja t'has llevat. –Parla el meu idioma? Té la veu nerviosa i de sobte em dono compte que porta un plat de menjar, a causa d'això, l'estòmac em fa sorolls. –Tens gana, no?

No sé quant de temps he estat dormida, el que sí sé és que em moro de gana, així que assenteixo tímidament. S'apropa a mi lentament i, a un metre de distància, deixa el plat. Sembla pasta. Em quedo quieta mirant-lo, és una trampa?

–No tinguis por, no té verí ni res. Ells no saben que estic aquí, però he suposat que tot un dia sense menjar pot ser dur.

–Ells...? –No sé com però al final decideixo parlar, tampoc tinc res a perdre, i no sembla mal noi.

–Eh... Sí. –S'asseu com un indi davant meu, mantenint les distàncies. –No saps res?

Que graciós, jo, saber alguna cosa? Ja m'agradaria!

–No en tinc ni idea de res, de veritat, no sé què és això ni què faig aquí, i menys sé qui són "ells".

Parlo ràpid. Espero que es donguin compte de que no podran treure res de profit amb mi, i així em deixin lliure.

–Ah, eh... Bé, té. –Senyala el plat amb el cap –No he portat coberts per si m'atacaves o alguna cosa així, ho sento. –Es queda callat uns segons i se li il·luminen els ulls –Perdó, no t'he portat res per beure, ara vinc.

Surt i tanca la porta de metall. Què coi acaba de passar? No en tinc ni idea però, miro el plat i l'ataco. No noto ni el sabor de lo ràpid que menjo, o potser perquè és la cosa més sosa que he menjat mai, però al menys m'ompla.
A l'estona, ve el noi amb un got d'aigua, i me'l deixa a la mateixa distància que m'havia deixat el plat.

–Ja t'ho has acabat? Carai...

–Quan podré saber alguna cosa?

–Ah, eh... –No s'esperava que li digués això, i se'l veu nerviós quan parlo, però no he pogut evitar preguntar-li –D'aquí poc et vindran a buscar. Si pots evitar comentar que t'he portat menjar, millor, no em coneixes, val?

Ara he de defençar a aquest noi? Bé, sí que el pobre m'ha portat menjar i se l'ha jugat venint aquí, pel que veig... Així que suposo que, de moment, no diré res, així que assenteixo.

–Em faran mal?

–No... No ho sé, tu fes tot el que et diguin... Me n'he d'anar, o em mataran.

Quan està a punt de marxar, em sap greu per ell.

–Gràcies.

Es gira amb un petit somriure tímid i em respon.

–De res.

Passa aproximadament una hora quan tornen a entrar en aquella horrible habitació, però aquest cop no és el noi que m'ha ajudat, sinó tres homes d'uns quaranta anys, i dos em són famíliars, són els que em van interrogar. M'agafen pels braços i em porten a la força per un passadís de l'estil del quartet fins arribar a una habitació més gran que la d'abans i on està en Jake lligat en una cadira amb ferides a la cara, i al seu costat una altra cadira, suposo que per mi.
Quan gira el cap i em mira se li il·luminen els ulls però, té la cara destrossada i noto una fiblada al cor. Em lliguen a la cadira i uns homes ens rodegen. Un se'ns apropa més que els altres.

–A veure "niñata"... –Se m'apropa molt, la seva cara està a uns centímetres de la meva i puc notar el seu horrible alé.

–No... No li fagis mal... –Se'm trenca el cor de nou a l'escoltar el fil de veu de'n Jake, i més quan l'home asquerós li fot un cop de puny a la galta pel seu comentari.

–No! –No puc evitar cridar, no sé què fer, com reaccionar. L'home es torna a girar cap a mi.

–Diga'm què saps. –La seva veu és ronca i, per l'expressió dels altres, sembla que no entenen res, perquè no parlen català, suposo.

–Ja t'ho he dit, Paolo... No sap res...

–Callat! No has tingut suficient ja, o què?

–No... No sé res... –Les llàgrimes tornen a aparèixer, i m'agradaria poder evitar-ho ja que així semblo una nena petita dèbil.

–Oh... "Está llorando, la niñita..." –Tots riuen pel seu comentari, menys un, i és quan em dono compte de que el noi està allà observant l'escena, que no li fa cap gràcia –"Dime qué coño sabes, o acabarás como él, o peor."

–Què voleu saber?

–Veig que ens comencem a entendre... Vull que em diguis on està la plantació del teu amiguet, on està el seu negoci.

Em quedo parada uns segons, no em sorpren però no sabia que el negoci en sí era seu.

–No ho sé! –No puc evitar cridar, els nervis em consumeixen.

–"Jefe, ¿estás seguro de que es ella?"

Un home més jove que en Paolo decideix intervenir, i és el pitjor que pot fer ja que sembla que no li ha fet cap gràcia.

–"¿Estás dudando de mí?"

–"No quería decir eso, yo..."

I abans de que pugui acabar la frase en Paolo treu una pistola de no sé on i li dispara al front, fenr que caigui al terra mort. Em quedo en shock.
Em torna a mirar, amb el seu gran bigoti en mig de la cara que no para de distreure'm.

–"Volverla a encerrar."

–Espera!

Ignoren el comentari de'n Jake que amb prou feines pot parlar i se m'emporten els mateixos homes d'abans.
Quan arribem em llencen al llit i surten per la gran porta de metall.
On coi m'he ficat?
Però, al cap de vint minuts, torno a escoltar passes i, quan obren la porta, me n'alegro de que sigui el noi d'abans.