I ara què?

Epíleg

Un mes després

Em desperto sense ganes, sense entendre per què ho he de fer, però ho faig. No sé quina hora deu ser, però segur que d'aquí poc hauré de dinar, així que no esmorzo.
He perdut set quilos, he deixat el curs, i he sortit quatre cops comptats de casa en aquest mes. Per sort, la mare treballa fins la nit i no en sap res, perquè sé que sinó m'obligaria a quedar amb els meus amics, a menjar i a llevar-me més d'hora. Però no puc. Noto una foscor que m'inunda i no ho puc compartir amb ningú i, si ho fes, seria amb en Jake, perquè era l'única persona a qui li explicava tot, fins i tot més que a la Marta, o a la meva mare.
Menjo les sobres del dinar d'ahir, un tros de pizza fred, i m'estiro al sofà a veure alguna pel·lícula dolenta que donguin per la tele, qualsevol em val, qualsevol que em distregui d'aquest patiment.
Veig que la Marta em truca, però no l'agafo, fa més d'una setmana que no parlo amb ella. De sobte, veig un missatge que diu que està a fora i sap que jo estic a dins, i que l'obri.
Bufo però, ja m'és igual, així que obro amb les meves pintes horribles de cabell despentinat i el puto pijama blau amb estrelletes.
Quan la veig ella va vestida molt mona, amb una jaqueta texana, samarreta negre i pantalons blancs amb botes de cua baixa. Puc veure com els seus ulls s'horroritzen, perquè sóc conscient que tinc una cara horrible i depressiva, a part de tot el pes que he perdut.

–Nia... –Em mira de dalt a baix.

–Vols passar? –Faig el gest perquè entri amb la mà, i ho fa. Tampoc sé per què li he dit, però no vull estar més estona a fora i que algú més em vegi així.

Seiem al sofà i, sense el meu consentiment, apaga la televisió.

–Què et passa? Ens has ignorat des de que vas arribar i la teva mare em va dir que havies deixat el curs "perquè volies descansar". A més, no sé res de'n Jake. –Fa el gest de cometes amb els dits i parla amb to irònic.

–Ha estat dur, el viatge... Volia descansar, tan extrany és?

–Tu t'has vist? –Em mira de dalt a baix –Això no és descansar, Nia. No has sortit quasi de casa, estàs pàlida, i no ens fas ni cas, ni a mi ni als del grup... I tu no ets la noia la qual deixaria el curs del seus somnis "perquè estàs cansada". –Torna a remarcar-ho amb els dits i parla amb un to de veu molt alt –I en Jake, on és? No sé res d'ell!

–Ho hem deixat.

Es queda de pedra i amb la boca oberta. No li vaig dir que sortiem oficialment, a ningú, ja que estava tan bé que no pensava en res més que en ell.

–Per... Per què?

–Siusplau, no vull parlar del tema. –M'estiro al sofà i em tapo la cara amb un coixí, que ella me'l treu.

–No pots seguir així. Les ruptures són difícils i tu ho saps millor que ningú, però vas acabar superant al malcriat aquell i...

–Estimo a en Jake, Marta. –La tallo, i es queda una mica pàlida, mai havia estimat a ningun noi. Ara que he començat a parlar, no puc parar –Mai havia sentit un sentiment tan fort per algú. Ell era capaç de canviar el meu estat d'ànim en segons amb només una paraula. Em coneix millor que ningú i m'encanta tot d'ell, tot. I no, no és gens fàcil superar una ruptura, per això enten-me si vull tancar-me a casa, perquè no tinc forces per fer una altra cosa.

Començo a plorar mentres parlo, però ja estic acostumada, és una de les úniques coses que he fet aquest mes. Potser sembla que estigui exagerant, però potser és perquè no sap el petit detall de que pot estar mort o sent torturat per culpa meva.
M'abraça i jo li corresponc, amb les poques forces que em queden. Quan ens separem, m'aixuga les llàgrimes amb el dit polze.

–No deixaré que et tanquis tota la vida i ho saps, però tampoc t'obligaré a fer res que no vulguis. –Fa una petita pausa i s'aixeca –Vull que sapiguis que em tens aquí pel que faci falta, i que si el mes que ve no millores hauré d'intervenir.

Somric lleugerament, en forma d'agraïment, i s'envà.

Quan miro el mòbil veig un missatge de la mare que diu que avui vindrà tard. Ja són les 22:00 de la nit i me l'ha enviat fa dos minuts, així que suposo que arribarà a la matinada, com quasi cada dijous.
M'estiro al llit a les fosques, amb l'única llum que entra des del carrer.
Tanco els ulls, només vull dormir, perquè és l'únic moment on no penso en el Jake.
Però, em sobresalto a l'escoltar algo a la meva finestra. Penso que pot ser un ocell que s'ha xocat, o un bitxo molt gros, però torna a sonar. M'aixeco i em noto el pols accelerat. M'apropo poc a poc i miro, però no hi ha res. Abaixo la mirada al terra i, allà el veig, a en Jake tirant pedretes contra la meva finestra.