I ara què?

Capítol 34

Quan estic a l'avió em dona temps per pensar en tot; en com en Jake i jo ens hem enamorat després de que em sigués sincer, com en Miguel intentava fer-se el dur perquè sentís alguna cosa per ell, com en Paolo m'ha dit que torni a casa i no intenti contactar amb res del que ha passat mai més o matarà a la meva mare...
La senyora que tinc al costat em mira amb tristesa al veure com les llàgrimes recorren per les meves galtes. M'agafa la mà i, sense dir res, me l'estreny, i em fa sentir millor, no em noto tan sola, encara que no la conegui de res.
No sé que dir-li a la mare quan arribi, perquè estic segura que em preguntarà per què estic tan deprimida, així que li explicaré que he tallat amb en Jake, així de simple, quan en realitat està a les mans del Paolo, a saber si viu. Noto que tot això és per culpa meva, ja que potser si no haguéssim anat a Yosemite no ens haurien descobert.

–Carinyo!!! Quina il·lusió! Quant de temps... –M'afoga una mica a l'abraçar-me tant fort i la gent de l'aeroport ens mira amb gràcia.

–Mama... Ja... –Ric i intento desfer-me d'ella amb compte –Jo també t'he trobat a faltar.

–I la maleta antiga?

Em quedo parada i penso ràpid una escusa, ja no m'enrecordava d'aquest detall.

–Se'm va trencar. –Ho dic una mica nerviosa però no sospita res.

–Ah, bé. –Torna a fer un ampli somriure –Anem?

El camí cap a casa va bé. La mare m'explica que ha conegut a un home un any més petit que ella però que no li importa i és molt guapo, i és metge. Estic una mica ausent però com està tan entusiasmada no ho nota.
A l'arribar i entrar a casa meva, amb l'olor de sempre, em reconforta bastant.
Vaig a la meva petita habitació i els músculs se'm relaxen i les llàgrimes comencen a caure, mentres estic immòbil.

–Nia, has agafat... –Em giro amb els ulls cristalins i vermells i la seva expresió canvia a preocupada al veure'm i m'abraça. Jo l'abraço més fort i començo a plorar com mai ho havia fet. Odio aquesta sensació d'impotència i culpabilitat –Vols parlar-hi?

Nego amb el cap mentres mullo la seva espatlla amb les meves llàgrimes. M'aparta i me les seca amb el dit polze.
Em diu que em prepararà un bon sopar i que farem nit de noies mirant pel·lícules de comèdia.
Em faig una dutxa amb l'aigua més calenta de lo normal, però no noto res. Quan surto veig la meva pell vermella al mirall, però me n'adono que els meus ulls superen el to vermellós de la meva pell. Ja no em queden llàgrimes però tornaria a plorar per desé cop des de que he arribat.
Baixo amb un pijama blau fosc amb dibuixos d'estrelletes, no puc posar-me el rosa claret, em recorda massa a ell i a les nits que hem passat junts.

–T'he fet el teu entrepà preferit. –Em fa un càlid somriure i li dono un petó a la galta.

Faig una queixalada al meu entrepà de pollastre amb alvocat i és com si no notés el sabor, però fingeixo que m'agrada tant com sempre.
S'asseu davant meu i em mira fixament.

–Sé que pot ser difícil, però... M'agradaria saber què et passa. Segueixo sent la teva mare i acabes de venir des de feia dos mesos i...

–He tallat amb en Jake.

La tallo. No em surt dir res més. Sé que no sabia que sortíem però sospitava alguna cosa.

–Nia... Sé pel que estàs passant... –M'agafa de les mans i me les estreny –I també sé que no és fàcil, però el que has de fer ara és distreure't i, amb el pas del temps, estaràs millor. D'acord? Vull que confiis en mi.

Somric i li agraeixo. En veritat no sap pel que estic passant, si ho sabés... Però tenir-la perquè m'ajudi m'anirà bé, crec.

–Tia!!!! Per fi! –La Marta quasi em fa caure al terra quan se'm llença a sobre.

–Nena, que em fas caure! –Les dues riem i ens apartem.

–T'hem trobat a faltar, extrangera. –L'Oliver m'abraça amb més delicadesa.

–I jo a vosaltres. –Em separo d'ell i alço el cap per mirar els seus ulls foscos, no m'enrecordava de que fos tan alt.

–Això no t'ho creus ni tu... –En Joan ve i em xoca la mà, després em dóna dos petons.

Ric i li faig una petita empenta. A ell el veig igual.

–Quan vindrà la Sara?

Comencem a caminar en direcció a un parc del costat de casa meva.

–En mitja hora, encara està fent les classes de piano. –Diu la Marta, emocionada perquè al final la Sara no ha deixat el piano, com ens va dir fa uns mesos.

–Buah, me n'alegro que segueixi.

Entre rialles arribem al nostre banc de sempre davant del parc infantil amb arbres de fons, quina diferència amb els de Yosemite, aquests són molt més petits i pobres.
Arriba la Sara i s'emociona una mica al veure'm. M'explica com li van les classes i que cada cop millora més.
Els hi explico com és Estats Units, però no els hi dic res de'n Jake, ni de California. L'única cosa que els hi dic, fora de lo de Miami, és que vaig anar al parc d'atraccions Universal.
Es comença a fer fosc i tots marxen a casa seva, mentres la Marta i jo ens dirigim a la nostra urbanització.

–Tia, et passa alguna cosa?

Em sorprén la pregunta perquè gràcies a ells he estat una estona sense pensar en el Jake, fins ara.

–Eh... No. Per què ho dius?

–Et noto... Apagada.

M'agradaria explicar-li tot; les drogues, California, en Miguel, en Jake... Però això podria complicar les coses, i ja li vaig prometre al Paolo que no diria res.

–Deu ser el jet lag.

Em mira amb desconfiança, però després segueix parlant-me de que es va liar amb una noia i li va agradar. Assenteixo amb el cap però sento que no estic aquí amb ella, però almenys no ho nota.
Ens despedim amb dos petons i cadascuna s'envà a casa seva. Quan entro la mare s'ha quedat dormida mirant la televisió, i em fa gràcia veure com d'agust està. La tapo amb una manta i pujo a la meva petita habitació, m'agradava més la de Los Ángeles.
Em poso el pijama blau i, després de rentar-me la cara i les dents, m'estiro al llit, i noto que algunes llàgrimes em regalimen. Al cap d'una hora, m'adormo.