I ara què?

Capítol 24

–Què fas aquí?

–És el teu novio?

–No, per què?

–Curiositat. –I es torna a seure a la mateixa distància d'abans, com un indi.

–Em pots explicar de què coi va tot això?

–M'agradaria... Però no, ho sento... –Per variar, no ho puc saber, i deixo anar un sospir. –He... He vingut a fer-te companyia... Perquè no estiguis sola, bé, ehm...

–T'he entès. –Em sap greu perquè no sembla mal noi però, no és que estigui de molt bon humor, que diguem. –Puc saber quina hora és?

–Sí, esclar. –I treu un mòbil bastant antiquat de la butxaca –Són les 20:35.

–Ah...

–Tranquil·la, no el mataran. –Allò m'alleuja però, encara segueixo preocupada perquè a saber què li estan fent. Em sento impotent, així que intento canviar de tema.

–Com és que ets tan jove? És a dir, com estàs ficat tan d'hora en tot això? Tens la meva edat, no?

–Tinc disset, però... Sí, no tinc cap altre opció.

–Com et dius? –Sé que sóc directa, però sóc així i no ho puc evitar. Al preguntar-li la seva expressió canvia, de tímida a tensa –Si és que m'ho pots dir...

–Miguel... Tu?

–Nia.

I ens donem les mans. Parlem durant tota la nit perquè no tinc gens de són, però ell em distreu dels nervis.
És un noi tímid i molt adorable, i em dona esperances de que puc confiar mínimament amb algú aquí dins. Amb el pas de les hores ha passat d'estar a un metre de mi a al meu costat, arropenjats a la paret de pedra sobre el matalàs asquerós.

–Nia... No tinguis por, perquè no deixaré que et fagin mal, no sóc com ells.

–Gràcies, Miguel... Però saps si podré sortir d'aquí?

Deixa anar un gran sospir.

–Intentaré que sí, però no ho sé, és el primer cop que hi ha una noia tan jove, aquí... Normalment són dones enganxades a la droga i d'uns quaranta cap a dalt. L'única cosa bona que trobo de tot això en el que estic liat és que te n'adones del mal que poden fer les drogues.

Quan diu aquestes últimes paraules m'enrecordo quan vam estar en Jake i jo al meu aniversari, ara entenc per què no va voler el porro.

–Gràcies per fer-me companyia... –I arropenjo el meu cap sobre la seva espatlla. No acostumo a fer-ho i menys amb un desconegut però, qualsevol cosa que posar la cara en aquell matalàs pudent. I, als pocs minuts, les meves parpelles em pesen i m'adormo com si res.

Quan em desperto estic sola a l'habitació, però per sort tinc un coixí, me l'haurà portat en Miguel i, al recordar lo bo que ha sigut amb mi, somric.
Ara mateix només vull dutxar-me i canviar-me de roba.
Escolto uns passos que es dirigeixen a la meva porta, que s'obra. Hi ha un home que no reconec mirant-me fixament i, amb un cop de cap, m'indica que el segueixi, i l'obeeixo. Tornem a passar pel passadís fins a arribar a una habitació fosca il·luminada per una llum que parpadeja. Em fa seure en una cadira de fusta que sembla que es trencarà en qualsevol moment i, al davant, tinc una taula on a l'altre banda està l'home d'ahir, en Paolo.

–Molt bé, nena. El teu noviet ja ens ha dit que no t'ha explicat res i, per això, no ens serveixes pel que voliem. –Escoltar allò em treu un petit pes de sobre, i de sobte sobte s'aixeca i comença a caminar per la petita sala –Però... Ens serviràs per una altra cosa... Seràs la nostra espia.

Què collons. Què sé jo, d'espionatge? Què es creuen aquí que sóc.

–Com? –És l'única cosa que em surt de la boca, que em tremola.

–Espiaràs al teu xicot.

–Què? No... Què? –Com preten que l'espii? No té sentit.

–El que sents, –i fica les mans a la taula, mirant-me fixament amb el seu gran bigoti negre –portaràs un micròfon enganxat i, si ens traiciones, no et matarem... Sinó que et torturarem fins que moris, entesos? I si truques a la policia... Ets concient de que no servirà de res, no? El meu equip és tan gran que pot ocupar un país sencer, així que t'atraparien sí o sí, i no els podries denunciar a tots...

Em tremola tot. Com coi faig per sortir-ne d'aquesta? No puc traicionar a en Jake, mai. M'ha enganyat però per protegir-me d'això i, encara que sigui traficant, segueix sent una persona molt important per a mi. Torno en sí quan pica a la taula amb el palmell de la mà.

–Entesos?!

–D'a... D'acord...

–Perfecte. Ara aniràs a la teva habitació i, demà, sereu lliures. Però abans tingues clares dues coses... Treu-li tota la informació que puguis i intenta que et porti a la seva nau central. –Assenteixo amb el cap –Ah, i et preguntaràs quina ha sigut l'escusa per deixar-vos anar, no? Doncs... Li direm a en "J" que com es torni a passar pel meu territori no tornarà viu, però que li donem una altra oportunitat. Ara, ves.

I l'home que m'ha acompanyat ho torna a fer, i tanca tan fort la porta al sortir que em fa mal a les orelles.
Ploro, ploro i ploro durant hores. En Miguel no ha aparegut durant tot el dia i, per la poca llum que entra, veig que s'està fent de nit, i tinc gana, molta, molta gana.
Quan les meves esperances ja estaven pel terra, escolto unes passes que s'apropen. M'aixeco del llit horrible i els ulls se m'il·luminen al veure en Miguel, que no puc evitar abraçar-lo tot i que no el conec a penes, però ho necessito.

–Has vingut... Ja creia que no ho faries.

–Perdó... Però he estat investigant.

–El què? –I seiem al llit.

–Sé com et pots escapar.

–Però... I en Jake?

–Sortirà demà, i quan el deixin lliure també et lliuraràn a tu.

–Sí, però seré espia...

–Escolta, no he acabat... –Parla molt suaument, és molt dolç i no li trobo cap mena de maldat –Sé lo de l'espionatge. Quan lliberin a en Jake deixaran deu minuts perquè marxi, i després et deixaran a tu. Obviament ell t'esperarà, però ja li he dit que marxi ràpid cap a l'aeroport, que després et portaria jo.

–I s'ha fiat?

–Ja... Ja ens coneixiem.

–Ah. –Una altre cosa que no sabia.

–Bé, segueixo. Quan vagin a posar-te el micro els entretindré el que pugui, mentres escapes per aquí, mira. –I treu un mapa de la seva butxaca, fet per ell –Són els planols de l'edifici.

M'explica durant deu minuts el que hauré de fer demà i les hores exactes.

–Doncs, quan t'esperi allà tu...

–Jo vindré a recollir-te amb un Jeep negre, d'acord?

–D'acord, i gràcies... De veritat. No entenc com pots estar aquí...

–En Paolo és el meu paré.

Em quedo de pedra, ha sigut el cop que m'ha contestat tan directe. Pobre noi, no m'ho esperava gens.

–Carai, jo... Em sap greu...

–Tranquil·la, ja estic acostumat.

–I quan s'enterin que m'has ajudat a escapar?

–Li he dit al meu pare que me n'aniria per fer unes comandes, no sabrà res.

–I... Ens acompanyaràs a l'avió?

–Sí, vindré amb vosaltres, vull refer la meva vida, lluny d'aquí...

–Saps on anirem?

–Baja, no t'ho ha dit, en Jake?

–No...

–Has estat algun cop a Los Ángeles?