I ara què?

Capítol 3

Portem dues hores ballant, i m'està començant a donar el "bajón". La Sara no ha près res més, però la Marta, l'Oliver, en Joan i jo hem fet varies rondes de xupets, sobre tot en Joan i la Marta.
Quan noto que les cames em comencen a fallar és quan se'm passa pel cap que potser seria millor si descansés una mica.

–Marta, em pots acompanyar al lavabo? No em trobo molt bé!- parlo cridant, intentant parlar per sobre de la música que abans m'encantava i ara em perfora les orelles.

–Tia, no et pots esperar? Acabo de veure a un tio que està boníssim i ell no para de mirar-me!

Em resigno, però l'entenc, encara que jo no sóc de les que es lia amb desconeguts, no em va aquell rotllo, m'agrada més ballar com una boja amb els meus amics que compartir babes amb un extrany que ni sé el nom. Com la Marta està ocupada, recorro a l'ajuda de la Sara, que sembla ser que s'ho està passant molt bé, deu ser pel cubata perquè mai l'havia vist així.

–Sara, em pots acompanyar al lavabo? Necessito mullar-me la cara!–Ni m'escolta. I és quan els llums de la discoteca s'apaguen de cop, i un senyor, suposo que el DJ, parla pel micrófon amb una música dramàtica de fons.

–Esteu preparats per la millor nit de la vostra vida...?–Parla amb un to misteriós. Els llums comencen a aparèixer lentament al ritme de la música, la qual va accelerant–Perquè si no ho esteu és que no heu begut lo suficient!

Tothom crida. Em sembla una mica raro que un DJ inciti a beure en una discoteca la qual hi poden haver menors, com jo, però no el culpo, tothom beu encara que no sigui major d'edat, o quasi tothom.
La música torna a sonar, encara més fort, i com jo "no estic preparada per la millor nit de la meva vida", m'envaig a la barra amb l'Oliver a recarregar les piles.

–Un ron-cola, siusplau!-L'Oliver demana per mi, ja que ell té divuit.

–Merci, Oliver.–Em dona la beguda.

–No hi ha de que!–No gesticula molt bé, i això em fa riure, ell balla movent els peus al costat de la barra.–Et noto apagada avui!

–Ja... No sé què em passa, potser és que encara no sé què fare i...

–Un altre cop amb aquest tema?!-m'interromp–Vina amb mi.–M'agafa del braç, massa fort potser, i em porta cap a la pista, amb la resta del grup.–Nois, animem a la Nia!

De sobte, tots comencen a cridar la paraula "beu", accelerant cada cop més, i gent desconeguda s'uneix al càntic. No em toca una altra que oveïr-los, m'ho acabo tot en quatre glops, no sé ni com ho he fet. La gent aplaudeix i segueix ballant.
De sobte tot em dona voltes, però m'agrada la sensació, em noto com si fos capaç de tot. Començo a ballar amb la Marta, molt juntes l'una amb l'altre, i el ball comença a ser sensual, noto que em miren i m'agrada. Després sona una de les meves cançons preferides, que canto cridant i rient amb la meva colla, però se m'ha oblidat la lletra i això ens fa riure més.
Es fan les quatre de la matinada i seguim sense parar, només hem anat un moment al lavabo la Sara, la Marta i jo per fer-nos unes fotos, així que decidim anar a la terrassa amb vistes al mar perquè ens doni l'aire. A part, l'Oliver es fa un piti amb la Marta. Parlem i riem, i noto que uns ulls em miren, així que em giro, i no discretament que diguem. Hi ha un noi assegut a un sofà, sol, amb el mòbil a la mà. Al veure que el miro, em fa el gest de venir amb la mà, i sense dir res als meus amics, vaig, algo que sobria no hagués fet. M'assec al seu costat, és un noi alt i moreno, bastant "quadrat" i amb un somriure perfecte i uns ulls amb un to verd, i molt profunds, té els cabells curts pels costats i una mica llargs per a dalt, una mica clars, també té una mica de barba, però d'aquelles de dos dies. Tot i això, l'única cosa que se m'acut dir és:

–Per què coi m'has dit que vingués?–No gesticulo molt, i riu.

–No ho sé, m'has cridat l'atenció des de que t'he vist al bar.

–Al bar?–Faig una parada entre paraula i paraula.-Però si fa anys d'allò!–I alço els braços, fent moviments extranys, què coi estic fent? Igualment, riu encantadorament.

–Bé... No tant, només fa unes hores.–I fa un gran somriure, ensenyant els dents, perfectament alineats.

–Que sàpiguis que si no estigués borratxa no hagués vingut...–Em reclino i m'acomodo al sofà.

–Jajaja, quina llàstima, t'hauries perdut una gran oportunitat.

–Perdona?–M'aixeco–No em coneixes de res, nen!–Estic disposada a marxar quan m'agafa del canell, suaument. Em giro, amb cara d'emprenyada i demanant una explicació de per què ha interrumput la meva anada.

–No ho deia en aquell sentit... També t'he vist a la barra, he escoltat que no saps què fer... Et refereixes a després del batxillerat, oi? Ets del grupet de la graduació?

Paro, com coi ha lligat tants punts? Potser és un violador, potser és algú que em vol ajudar. Em mira esperant una resposta, jo miro a la meva colla que segueix parlant animadament i s'han fet un altre cigarro. Torno a fixar la meva mirada de noia dura en els seus ulls càlids.

–Eh... Sí.

–Et faria res seure amb mi i t'explico algo que et podria interessar? No vull aprofitar-me de tu, tranquil·la, encara que sé que és difícil confiar en un desconegut.–Les seves paraules semblen convincents. No sé que faria si no m'hagués prés aquell ron amb cola, però el que sí sé és que al final decideixo escoltar el que em vol dir, potser m'aclara algunes coses, però el més segur és que no serveixi de res.

–Què és allò tan interessant?–Sec al seu costat, però mantenint la distància.

–Primer de tot, em dic Jake.–I em dona la mà.

–Ets de fora, o què?–Vull parlar-li amb un to sec, no vull que es pensi que sóc fàcil.

–No, però el meu pare és americà, estadounidenc, per ser més exactes.

–Guau... Mai he estat als Estats Units...–Sense pensar-ho, m'oblido del to sec. La idea de viatjar em fascina, el problema és que el més lluny que he anat ha sigut al poble dels meus avis, al sud de França.

–Bé, doncs el que et proposaré estic segur que t'interessa, però abans m'agradaria saber el teu nom.

–Nia, el meu nom no mola quan ho dic, no com Jake.–Això el fa riure, i no entenc per què, però al menys se m'està baixant el ron-cola, i sóc més concient del que em diu i del que faig.

–Bé,–ha parat de riure, però no deixa de tenir un gran somriure, potser està col·locat, però per com parla no ho sembla.–Jo estava com tu a segon de batxillerat, havia fet el científic, però només perquè m'agraden els números, no per ninguna carrera o treball. Quan ja era estiu i encara no sabia què fer, estava buscant per internet ofertes de treball, però no vaig trobar un treball precisament... Sinó un curs de cultura mundial.–Fa una petita pausa, veu que no tinc ni idea de què és allò i continua–Tracta d'un curs per a joves, majors d'edat, per viatjar pel món en grup per conèixer les cultures dels diferents països, i fer informes d'ells.–Em quedo fascinada, de veritat això existeix? No ho entenc, i ell veu la meva expressió de fascinació i confusió, així que segueix explicant–He vist que ets una noia simpàtica i extrovertida, pel poc que he pogut observar, i crec que podries passar les proves d'accés, es fan a meitats de juliol, així que encara estàs a temps.–Aquí hi ha la trampa, s'han de passar unes proves. Ja m'he aclarit lo suficient com per obrir la boca per primer cop des de que ha començat.

–I quina mena de proves?–Veig que el seu somriure augmenta, suposo que és perquè ha vist que la seva idea m'ha agradat.

–Primer una de cultura general, després algunes físiques, per veure que estàs en condicions, unes d'idiomes i per acabar mèdiques. Com ho portes?

–Per sort els idiomes se'm donen bé, parlo l'anglés quasi a la perfecció, i domino bastant el francés, també toco una mica l'alemany, tot això a part del català i el castellà. De proves físiques suposo que també m'anirà bé, porto fent esport des de petita, i les mèdiques igual, no sóc al·lèrgica a res, però de cultura general... Depèn el que preguntin...

–Jo crec que estàs més que preparada, si el que m'has dit no és mentida... Es clar...–Li dono un cop de puny al braç, però fluix, bromejant, és com si el conegués de tota la vida. Parem de riure i segueix parlant–Ara que has vist que no sóc ningún sortit... Et dono el meu número i em parles per si vols inscriure't?

M'ho penso dos cops però, què de dolent hi ha? Per probar...

–D'acord.