I ara què?

Capítol 10

L'aigua xocava i regalimava pel meu cos nu, freda, perquè encara que a mi m'encantin les dutxes d'aigua bullint, necessitava estar del tot desperta per poder guanyar en aquell concurs de talents el qual quasi me n'havia oblidat.
Ja feia quatre dies del meu aniversari. Després de tornar amb el grup em vaig adormir en una tovallola i em va despertar el sol picant sobre la meva pell. Resulta que les tendes de campanya no van servir per a res, només per a la Marta i en Marc, però no van dormir precisament. Quan em vaig aixecar, els tres intrussos de la meva festa ja no estaven.
No parava de pensar en aquella nit tan intensa, i en ell. Sí, em queia bé, però sembla que amagui algo, i no sé per què això m'agrada més... Para. He de concentrar-me, o el meu futur tornarà a estar perdut.
L'Oliver passa a per mi a les 17:30, puntual com sempre, i anem recollint als altres membres del grup pel camí. Quan arribem, hi ha moltíssima gent, no pensava que estaria tan pler, i això em posa nerviosa. Tothom envolta un escenari que està col·locat al centre de la plaça.

–Crec que estic nerviosa...

–Nia, relaxat, si no ho aconsegueixes pots vendre un ronyó o algo per l'estil...–No deixo acabar la frase quan colpejo a en Joan al seu fibrat braç, que ni ho nota.

Seguim caminant fins arribar a una paradeta, on donen els dorsals als participants. Hi ha una noia baixeta i rodoneta, i amb una expresió simpàtica, sembla més entusiasmada que jo.

–Hola! Nom?

–Nia... López.

–Nia López, Nia... López...–Ho repeteix dues vegades més mentre busca el meu nom en una amplia llista que, quan el troba, el tatxa. Tot seguit em dona el meu dorsal.–Ets la concursant quaranta-dos. Molta sort!

Ens allunyem de la paradeta i ens col·loquem de manera que puguem veure bé l'escenari entre tota la gentada. La Sara m'ajuda a col·locar el dorsal quan un home amb els cabells grisos comença a parlar al centre de l'escenari.

–Bona tarda a tots i ben vinguts al nostre concurs de talents anual!!!–La gent aplaudeix.–En breus tindrem al nostre primer concursant, el qual ens sorprendrà a tots amb la seva elasticitat, però abans, voldria agraïr a l'ajuntament per tot el que ens ha ajudat!–Més aplaudiments.–I sense més rotllos... Pau García!

Van passant els concursants, hi ha de tot i són molt bons; des d'una noia jugant a fútbol en tacons fins a un home fent una breu obra de teatre amb mitjons.

–I ara... Nia López!

El cor em va a mil, miro als meus amics des de les escales de l'escenari les quals estic pujant amb el meu got de plàstic i la guitarra. Quan he aconseguit pujar sense caure, la gent aplaudeix i esperen a que comenci la meva actuació.
M'assec com un indi i col·loco el got davant meu, la gent mira extranyada, però començo a picar el got fent aquella sintonia de la canço "Cups". Quan arriba la tornada, deixo el got i agafo la guitarra, sense deixar de cantar, i començo a tocar amb moltíssim sentiment i a cantar com si m'anés la vida en allò. La gent crida i aplaudeix, i s'emociona quan començo a ballar tocant i cantant. Quan acabo, sento una alliberació d'adrenalina impressionant. Faig una reverencia, i m'envaig.

–Buah, tia has estat increïble.–La Marta és la primera que m'abraça. Tot seguit, ens abracem tots.

Passa una hora fins que s'acaba el concurs i tenen les puntuacions, i els nervis tornen a aparèixer.

–Molt bé! Gràcies per l'espera. Ara anunciarem els guanyadors!–L'home de cabells grisos treu un sobre de la seva butxaca.–En tercer lloc... Naiara Silvestre! Amb un premi de 500€–Aplaudiments.–En segon lloc... Cristian Muñoz! Amb un premi de 1000€!!!–Més aplaudiments.–I en primer lloc...–S'escolta un tambor repicant de fons, m'explotarà el cor fins que...–Gerard Silva!!! Amb un súper premi de 2000€! Moltíssimes felicitats a tothom i gràcies per venir! Les altres classificacions les podeu trobar en la paradeta on heu recollit els dorsals.

Estem tots en silenci, i el cor se'm trenca en mil bocins. Feia temps que no experimentava un sentiment així. Mentre se'm cauen les llàgrimes i els meus amics em persegueixen, vaig cap a la paradeta caminant amb tanta força que sembla que vulgui trencar el terra. Quan arribo, aparto a la gent i miro les llistes. Quarta... He quedat puta quarta. La rabia em consumeix i faig un crit, i no m'importa que es pensin que estic boja, no m'importa res.
Deixo els meus amics enrere perquè entenen que el que més vull ara és estar sola. Camino sense mirar on vaig fins que em xoco amb algú.

–Apartat!

–Ei... Tranquil·la.

Apujo la mirada i el veig, m'agafa les espatlles i em mira profundament. Sense dir res, m'abraça, i jo l'abraço més fort, no per ell, sinó per mi, perquè necessitava transportar-me i anar a casa amb la mare, però estava aquí amb ell, així que reacciono i m'aparto.

–Perdó, jo...

–Els teus amics em van dir ahir que hi participaves, ho has fet súper bé i no entenc com no has guanyat.

–Quarta... He quedat puto quarta.

–Relaxat, no hi ha res perdut.

–Com què no? No tinc diners suficients.

–A veure, anem a parlar en aquell banc que estarem més tranquils.–I senyala amb el dit índex un banc allunyat de tota aquesta gent, que poc a poc es va dispersant. Anem caminant a pas lleuger i quan arribem, m'assec de pressa creuant les cames i els braços, estic massa cabrejada.–Quant et falta?

–360€.

–D'acord.

–D'acord què?

–Que te'ls dono jo.

–Què dius? Vinga va, amb això no juguis.

–Nia... Parlo molt en serio.

–Però d'on treuràs tu ara 360€?

–Tampoc són tants.

–Em sap súper greu, jo...

–Ja me'ls tornaràs. I prepara't, perquè les proves són d'aquí res.–Assenteixo amb el cap, flipant.–Ara ves amb els teus amics, que et deuen estar esperant.