I ara què?

Capítol 32

M'estic acostumant a despertar al seu costat i crec que mai em cansaré. Obro els ulls i veig unes vistes increïbles al bosc, només veig arbres i arbres, i m'encanta.

–Bon dia, princesa...

Em quedo parada mirant com es desperta. Princesa? M'encanta que m'hagi dit així, però no m'ho esperava gens, suposo que està mig adormit i no se n'ha adonat, però igualment m'agrada la sensació.
Li dóno un petó a la galta i m'aixeco a admirar les vistes i, de sobte, m'enrecordo que hi ha una terrassa. Vaig disparada i obro la porta per sortir en aquell porxo de fusta elevat i em meravello encara més. Escolto els ocells cantar i de fons veig a algun cèrvol, mai havia vist un en directe. I, aquella inmensitat d'arbres, s'ha convertit en el meu lloc preferit al món.

–Ara t'agrada més, no?

Em giro i li dedico el meu millor somriure, que es fon en un tendre petó als seus carnosos llavis.

–M'encanta, gràcies. –El miro als seus ulls brillants i l'abraço –Hi ha menjar?

–Hauríem de fer la compra... Però si vols abans, anem a fer un cafè al poble del costat.

Assenteixo i anem a vestir-nos. Decidim que ell escolleixi la meva roba i jo la seva i això fa que em fagi mal l'estòmac de tan riure al veure les combinacions que em proposa. Al final, em vesteix amb uns texans curts i un top gris amb flors blanques, i jo li escolleixo uns pantalons de xandall grisos i una samarreta blanca amb un estampat extrany.
Agafem el cotxe i anem en una cafeteria del poble, molt petita però amb encant, com tot el paissatge. Ens prenem els nostres cafès amb llet i anem al supermercat del costat. Comprem des de menjar fins a xampús, i alguna cosa inútil que ell agafa dient que ens podria servir algun dia.
Arribem a la nostre caseta sobre les onze i decidim fer entrepans i menjar-los a la muntanya, després de fer una caminada.
El camí en cotxe cap al parc natural se'm fa molt curt ja que el paissatge és de pel·lícula, amb arbres inmensos.

–Val, quina ruta vols fer?

–Alguna curta perquè tinc molta gana...

–Ets una golafre, eh...

Li dóno un petit cop de puny i baixo del cotxe quan aparca per veure millor quina ruta podríem fer al mapa que tenim davant.

–Aquesta? –Senyalo amb el dit una que és d'uns cinc quilòmetres i ens porta a unes cascades.

–Però no deies que volies una curta?

–Seré golafre però tu ets un vago...

Riu i em passa el braç per sobre les espatlles, encara mirant el gran mapa.

–Fet, comencem?

Caminem i caminem per un bosc preciós, pler d'esquirols que en Jake intenta donar-li's pa, sense èxit. En canvi, a mi se m'apropa un cèrvol, i m'encanta la sensació de sentir-me com la Blancaneus, i posar gelós a en Jake de que a ell li tinguin por els animals.
Arribem en poc més d'una hora i m'encanta veure les cascades que, encara que siguin una mica escasses perquè al setembre hi ha poca aigua, m'encanten.

–Em vull banyar.

–Què? No tenies tanta gana?

–Sí, però tinc més calor que gana. –El miro desafiant

–No portem banyadors...

–Des de quan això ha sigut un problema?

Riu i mira als costats per veure que no vingui ningu. Es treu la samarreta i els pantalons que li he escollit aquest matí i es queda en calçotets. M'encanta veure'l així, saber que ara tot aquell cos és meu, i instintivament em mossego el llavi inferior.
Ve cap a mi i em treu el top tot lo sensualment que pot, ja que li costa i em fa riure, però no vull tallar el rotllo i em torno a posar seria, com puc. Em trec els shorts i em penso de treure'm o no els sostens, ja que després serà molt incòmodo portar-los molls a la tornada, però abans de que pugui prendre una desició, ell ja me'ls ha tret.

–Escolta, no t'he donat permís. –Intento mantenir el posat seriós però m'és impossible, i a ell també.

–Ets meva. –I m'agafa com una princesa mentres ric pel seu comentari possessiu, que a l'hora m'encanta, i comença a córrer.

–Jake no!

Però abans de que pugui dir alguna cosa més ja estic a l'aigua.

–Anem sota la cascada?

Li llenço aigua als ulls per portar-me a l'aigua sense permís, però riu. Anem a la petita cascada i està congelada, però és divertit veure la pell de gallina de'n Jake, mentres intenta aguantar sota la gran pressió de l'aigua contra els nostres cossos.
Al cap de mitja hora jugant com crios, sortim perquè agafem fred i tenim massa gana. Dinem els nostres entrepans mentres ens assequem però no puc evitar tiritar pel fred i en Jake em deixa posar la seva samarreta, que em queda com un vestit.

Quan arribem a casa ja se m'han assecat els cabells i és de nit, però vull dutxar-me per treure'm de sobre l'olor a riu.
Quan surto de la dutxa ja he entrat en calor. Em poso el meu pijama rosa claret i vaig cap a la terrassa, on està en Jake mirant la foscor del bosc.

–No tens por?

–Sí.

Ric i agafo una cadira per seure al seu costat, per mirar els arbres que sobresurten d'aquella profunda foscor.

–De què? –I arropenjo el meu cap a la seva espatlla.

–De perdre't.

No m'esperava que anés a dir algo així, i em quedo bastant sorpresa. M'incorporo i el miro als ulls, encara que ell segueix mirant el paissatge.

–Com? –No sé del tot a que es refereix.

–Odio fer el que faig, –i em mira als ulls –abans ho veia un camí fàcil, però se m'ha anat de les mans i, saps, no m'importava, fins ara que et tinc, i mai em perdonaria que et passés res.

Les seves peraules m'entendreixen però a l'hora em ràbien perquè jo també odio la seva feina.

–I per què no ho deixes?

–Perquè no és gens fàcil... Ho estic intentant, des de que vam arribar a Miami. Vaig deixar molt clar que aquell era l'últim encàrrec que faria i no en voldria saber res més però, la cosa se'm va anar de les mans i no els hi va agradar, per això et van interrogar i...

–Un moment, vols dir que treballes per a en Paolo?

–Treballava, per això coneixia a en Miguel. Però no m'agradava com feia les coses, no saps el que he arribat a veure i... Vaig decidir crear la meva petita empresa, per dir-ho d'una manera.

Les coses em comencen a encaixar, però m'agradaria poder ajudar-lo a sortir d'aquest embolic. El cap em va a mil i tot això m'està tornant boja, la meva vida era normal, era, i tot això és...

–T'estimo.

Em quedo encara més parada, no em surten les paraules. Com que m'estima?

–Com?

–T'estimo i faré el que sigui per deixar això, però t'has de mantenir al marge... Siusplau. Saben que amb tu em podrien sobornar.

M'assec a sobre d'ell, mirant-lo als seus ulls verdosos preocupats i sincers, mentres li agafo la cara amb les dues mans.

–Jo també t'estimo.