I ara què?

Capítol 29

–Què?

Vull que la terra em tragui, vull estar a casa abraçada a la meva mare, vull qualsevol cosa menys estar aquí.
No sóc capaç de dir res.

–Nois! Ja ha passat un quart d'hora.

Salvada per la campana però, escoltat la veu de la Maria no m'ajuda a relaxar-me. Quan surto vaig directe a la meva habitació, empentant a la Maria, al sortir.
Tanco la porta blanca i em llenço al llit, esperant que demà no s'enrecordi a causa de l'alcohol.
Escolto que algú pica a la porta, però no contesto, només abraço els meus coixins amb més força. La persona que ha picat entra cautelosament i tanca amb la mateixa delicadesa, en Miguel. Aixeco el cap i veig la seva silueta, ja que tinc els llums apagats.

–Estàs bé? Que ha passat? –I s'asseu al llit, mantenint les distàncies.

Sóc incapaç de parlar, tot això m'està sobrepassant. Sense dir res, m'aixeco i l'abraço amb totes les meves forces, i ell me'l correspon. És l'única cosa que necessito ara mateix. Enfonso el meu cap entre els seus braços i ell m'acaricia la cintura, amb els seus suaus dits.
Quan ens separem, seiem al llit i me'l quedo mirant fixament.

–Perdó pel petó, jo...

–Què? M'ha encantat, Nia!

–Però em sap greu que el teu primer petó hagi estat així.

–Bé, la situació no era la somiada però, almenys ha sigut amb tu. –Somriu i el cor se m'estova –Com va ser el teu?

I em ve al cap el meu odiat ex, que gràcies a tot això feia mesos que no em passava pel cap. És quan me n'adono de que ja no l'odio, ja no sento exactament res per ell, m'és indiferent.

–Amb el meu ex, al cinema, però... Prefereixo no parlar-ne, és aigua passada.

M'estiro al llit i miro al sostre, amb la poca llum que entra per la finestra. Em sento molt sola.

–De veritat que estàs bé?

–Pots dormir amb mi aquesta nit?

–Com?

–No ho malinterpretis, només vull sentir-me... Menys sola.

Assenteix amb el cap i deixa al descobert les seves blanques dents, amb un somriure encantador. S'estira al meu costat i també mira al sostre.
Les nostres mans estàn molt aprop l'una de l'altre i noto que els seus dits comencen a acariciar els meus, amb por, i jo li agafo la seva mà entrellaçant-les. Poc a poc se'm van tancant els ulls, el seu contacte em relaxa, fins que m'adormo abraçada al meu amic.

Quan em desperto estic enroscada amb en Miguel que, cuidadosament, em vaig separant sense despertar-lo.
Vaig a la cuina i, per sort, sóc la primera en despertar-me, així no he d'aguantar a la Maria amb en Jake.
Em preparo el meu cafè a la meva tassa i encenc la televisió.
Escolto passes i, per desgràcia, són de la Maria, que també es prepara un cafè. Ve cap a mi i s'asseu a l'altre sofà.

–Bon dia.

–Bon dia. –El meu to és sec, al igual que el seu.

–Has dormit amb en Miguel, no?

–Eh, sí.

–És maco.

Segueixo mirant la tele, ignorant-la.

–Jo he dormit amb en Jake.

Li faig un somriure fals, però per dins m'estic morint de ràbia. No la contesto, no vull parlar amb ella.

–És que em va demanar que dormís amb ell... Pobret, és més mono... D'aquí poc donaré el següent pas, ja saps... –I em pica l'ullet. L'odio.