I ara què?

Capítol 31

Quan obro els ulls em desperto amb un somriure, estar abraçada a ell és màgic, sobre tot després de passar la nit demostrant-nos l'un a l'altre el que ens desitjàvem, el que ens desitgem.
Quan m'intento aixecar sense molestar-lo, veig que obra mandrosament els ulls verdosos que em miren amb les pupil·les dilatades.

–Bon dia. –I m'agafa el cap per posar-lo de nou al seu pit i fer-me una tendra abraçada.

–Bon dia. –Em desfaig dels seus braços i li dóno un petó al nas –Vaig a dutxar-me.

Assenteix amb el cap i torna a adormir-se.
Em tanco a al meu lavabo, em desputllo i entro a la dutxa, que la poso quasi al màxim de calenta. Penso en ahir, en com els nostres cosos encaixaven tan bé, en com em deia que em desitjava, en com vam conectar d'una manera que mai haviem fet, amb ningú. Aquesta conexió em fa por, però a l'hora m'encanta, només espero que aquest sigui en Jake de sempre.
Surto i m'embolico amb una tovallola. Quan surto, en Jake està mirant el seu mòbil.

–Ja t'has llevat?

–Ho he fet quan t'has escapat de mi.

Li trec la llengua i ric, mentres busco alguna cosa a l'armari per posar-me.

–No cal que busquis res, així vas bé. –I es posa les mans rere el cap, recolzat a la capçalera del llit.

–Quina llàstima que m'he de vestir...

S'aixeca i m'abraça per radera, mentres em dona un petó a la meva nua espatlla.

–D'acord, doncs jo també. –I riu sobre la meva pell, que fa que me la posi de gallina. Després d'això, surt per la porta i tanca cautelosament.

Merda, m'he enamorat.

Quan vaig a esmorzar estan en Miguel i en Jake a la illa, prenent un cafè amb galetes. No sé per què però no puc mirar a en Miguel als ulls.

–Bon dia, Nia. Com has dormit?

Penso que no he dormit, bàsicament, però no li diré la veritat. Estic trigant massa a contestar.

–Bé. –Vaig a la cuina i em vaig a preparar el cafè amb la meva tassa, però no hi és –Sabeu on està la meva tassa?

Es queden callats i es miren, alguna cosa em diu que ho saben.

–La Maria s'ha pres un cafè amb ella i... Se li ha caigut.

M'omplo de ràbia, estic segura de que no ha sigut sense voler perquè ningú utilitza la meva tassa excepte jo, però com s'envà, intento relaxar-me respirant profundament.

–On està?

–Ja ha marxat.

La ràbia passa a alegria, per fi! M'és igual la tassa. Em preparo un cafè amb una altra que me l'adjudico meva i els aviso que ni mirarla, fent broma. Quan ho tinc tot llest m'assec amb ells, encara que en Miguel ja ha acabat, i s'envà als pocs minuts, diu que anirà al gimnàs i s'ha de preparar.

–He tingut una idea.

–Digues.

Ens apropem perquè no ens escolti en Miguel, encar que estigui a l'altra punta de la casa.

–Prepara les maletes.

–Què? –Apujo el to, però em fa callar.

–No vull que et creguis que només et volia per... Allò. I et vull demostrar que quan et vaig demanar perdó ho deia en serio.

M'agrada com sona i sembla sincer, així que accepto.

–D'acord però, on anem?

–És sorpresa, però portat roba còmoda i bambes.

Somric i em dóna un ràpid petó.

–Però què li direm a en Miguel?

–Això, que et vull demanar perdó per tot. Però tranquil·la, no li diré el que hi ha entre nosaltres.

Li agraeixo amb la mirada i just ve en Miguel amb la motxilla de gimnàs. Miro a en Jake i m'envaig, despedint-me de'n Miguel amb un petó a la galta i donant-li sort pel seu primer dia. De mentres, en Jake s'aixeca per explicar-li, però jo ja m'he n'he anat a preparar la maleta.

En uns vint minuts ja estic llesta per marxar. He omplert la maleta amb roba cómoda com m'ha dit i alguna cosa sexy per si decàs, a part d'un biquini.
Quan surto ell ja m'està esperant a la porta, amb la seva maleta negre a conjunt amb la meva, ja que ens les vam anar a comprar junts.

–Som-hi?

Assenteixo i m'agafa per la cintura, com m'agrada que em fagi això, em fa sentir la seva nina.
Entrem a l'audi negre i arranquem.
Passem hores al cotxe, tantes que ja he perdut la compta, però calculo que portem unes cinc, sense sumar la parada a dinar en un restaurant de carretera.
Es va fent de nit, però encara no és completament fosc.

–Ja sé on anem.

–Sí? On?

–Apartats de la societat perquè em puguis assassinar.

El fa riure molt i, normal, estem en mig de camps en la única carretera que hi ha a la vista.

–Quasi, però no.

–Almenys em pots dir quant queda?

–Menys de mitja hora.

Té raó i, en vint minuts, estem envoltats d'arbres i arribem en una mena d'urbanització amb casetes encantadores.

–Benvinguda a les afores del parc natural Yosemite.

Encara que faci una mica de por perquè és de nit i no és veu res, m'encanta Yosemite. Anar-hi era una de les meves coses pendents abans de morir, i m'encanta pensar que ara hi estic.
Aparca davant d'una casteta de fusta semblant a la de un conte. Treu la clau d'entre uns matolls i me'l miro extranyada.

–És un apartament, i el que ho cuida em va dir que estàven aquí, no estic robant ni res.

Ric per totes les explicacions que em dóna i alhora em sento alleujada de que a partir d'ara sigui tan sincer amb mi.
Obra la porteta i entrem en un ampli menjador, on també i ha la cuina i la sala d'estar, però tot és ampli, ben distribuït i acollidor. Dabant hi ha una finestra on dóna a la terrassa, però abans primer prefereixo veure la resta de la casa. Hi ha dues habitacions de matrimoni i un garaig. Ens instal·lem en l'habitació gran amb el seu propi lavabo i, quan ho hem deixat tot i buidat les maletes, anem a la terrassa.

–Vigila no surti algun ós.

Li dóno un cop al braç i sortim. És tota de fusta i elevada del terra. Encara que no es vegi res del que tenim al davant, puc apreciar que hi ha arbres. Quan miro al cel estic meravellada, mai havia vist tantes estrelles. M'abraça per radera i m'agafa les mans, i m'arropenjo a ell.

–Gràcies, encara que ara fa una mica de por.

–Ja veuràs demà, t'encantarà.

Em giro i el miro als seus ulls amb les pupil·les dilatades, i li dóno un petó que ell me'l correspon.

–Et vull tornar a sentir. –Diu, sense separar els nostres llavis del tot, i somriu.