I ara què?

Capítol 22

Agafem la primera furgoneta que passa perquè ens porti a l'hotel, on estem només nosaltres sols, ja que encara queda una hora perquè tanqui el parc, i això em ràbia més.
Quan arribem a l'hotel anem ràpids a l'habitació i en Jake comença a fer la seva maleta.

–Almenys em pots dir si dormirem aquí?

–No, no dormirem. –Parla ràpid i nerviós, mentres segueix doblegant samarretes. L'imito i començo a fer la meva maleta.

Ningún dels dos diu res fins que entrem al cotxe per marxar. El Sol ja està a punt de pondre's del tot, i això crea un cel espectacular que, no tenim temps de veure.

–Perdó de nou, ja t'ho explicaré.

Suspiro. Com no... Però això em fa pensar molt, no conec a en Jake i, l'única cosa bona de tot això és que tinc l'oportunitat de conèixer bé al meu millor amic. Sí que a vegades estava extrany, o molt ocupat, o fins i tot agresiu, però pensava que era per temes famíliars, ni molt menys m'esperava que era un traficant buscat. Em deprimeix saber que creia estar enamorada d'una persona la qual no és la que deia ser.

–Estàs bé?

Deixo de mirar per la finestra i el miro als ulls verdosos, vull saber qui és de veritat.

–Com vols que ho estigui? De veritat és que ja no sé ni per què m'ho preguntes... –Els seus ulls s'apaguen, i jo no puc evitar apartar la mirada, no suporto això.

–Nia... Diga'm que et passa. Et conec i sé que no és només per tot això.

–Aquest és el problema, Jake. –Alço la veu sense donar-me compte, però ja que estic, continuo explicant-li –Tu em coneixes pero jo a tu no, ja no sé qui ets...

–Nia, –posa la seva mà sobre la meva cuixa, creant-me un calfred –deixa'm arreglar això. Entenc que creguis que no em coneixes però, mai he fingit amb tu com fingia amb l'altre gent, sempre m'has fet ser jo mateix, des del primer moment que et vaig veure a la disco em vas cridar l'atenció perquè sabia que erets especial... Bé, no ho sabia, però alguna cosa dins meu em deia que sí. El que passa és que no t'ho podia explicar perquè sinó et perdria i... Això em mataria, i ara t'he posat en aquest enrenou...

Les seves paraules em deixen de pedra, i lentament treu la seva mà de la meva cama que, no sé per què, la trobo a faltar. Ara em sento culpable, no m'havia ficat en la seva pell i deu ser difícil pel que està passant però, la impotència de no saber res em mata per dins. Estem uns segons en silenci.

–Encara no em pots explicar res més, no?

–Ho faig perquè no estiguis en perill, a més informació sapiguis més perillós serà per tu... De veritat que m'encantaria explicar-t'ho tot, però el que menys vull ara és involucrar-te més en això.

Per fi entenc una cosa més però, de sobte, em ve al cap el petó, hauriem de parlar del tema? Què sóc per a ell? Però, no, no sóc capaç de preguntar-li, segurament no li va donar importància.
No diem res més en tot el trajecte, fins que para el cotxe en la fosca carretera desserta.

–Què passa? Per què parem?

–Ens han trobat.

–No fotis. Jake no m'espantis...

Però la seva expressió és ferme, seria, i mira al seu voltant. Apaga les llums del cotxe i abaixa el seient, jo l'imito.
De sobte, piquen a la meva finestreta i això fa que deixi anar un crit per l'ensurt. És un home amb un passamuntanyes que indica que obri la porta.

–Jake... –La veu em tremola –Què faig..?

Mira endavant i tenim un cotxe que ens barra el pas, no podem sortir.
Em mira profundament, obra la seva porta i surt.

–"Dejarla en paz, ella no tiene nada que ver, me queréis a mí, ¿no?"

Tanca la seva porta i ja no puc escoltar bé el que diuen, fins que obren la meva i em treuen a la força. Miro al meu voltant i només veig dos cotxes, una furgoneta i cinc homes amb el mateix passamuntanyes que el que em té agafada, però en Jake no està, i les llàgrimes em comencen a lliscar per les meves galtes, estic en shock.
Em posen dins de la furgoneta sense cap cuidado, estic segura que m'he fet alguns blaus, però estic massa paralitzada com per saber-ho. Un cop a dins comença a tocar-me tota fins que em treu el mòbil i el llença. Jo només em deixo fer, ja que sé que és impossible que pugui contra ell.
Quan se'n va m'assec en una cantonada i començo a plorar. No sé on està en Jake, potser l'han matat, ningú sap que estic aquí, i sense el mòbil no em poden localitzar. Ara mateix, preferiria estar morta que en aquesta situació, ja que potser em violen, o em turturen perquè els hi digui una informació que no sé.
La furgoneta arrenca a gran velocitat i em caic, així que em quedo estirada per tornar a evitar una altra caiguda.
Jake... On ets...?