I ara què?

Capítol 27

Quan arribem a casa són les dotze passades. Ha sigut molt agradable i li agraeixo a en Miguel que m'hagi distret d'aquell panorama. Les llums estan apagades quan entrem i suposem que ja estan dormint. Ens despedim amb dos petons i un "bona nit" i entro a la meva habitació.
Després de posar-me el pijama i rentar-me les dents, m'estiro al llit i sóc incapaç de dormir. Aquestes dues setmanes m'han ajudat per conèixer a en Jake, però també a en Miguel, i el lio mental que tinc al cap no és normal, noto que conec als dos per igual i només fa uns dies que conec a en Miguel. Però, a més, ara la Maria es fica quan tot començava a anar minimament bé. Per què ella sabia que era traficant i, el pitjor de tot, per què coi en Jake li havia dit que estàvem aquí? De sobte em ve al cap que la Maria va dir que li agradava en Jake, això vol dir que tornen a sortir?
Les olles que em faig no són normals fins que caic en un profund son.

–Nia?

Noto que algú em toca l'espatlla i em dono la volta per evitar a la persona que m'està molestant.

–Nia? Desperta't siusplau.

Em desperto del tot a l'escoltar la veu profunda de'n Jake.

–Jake? Què passa? Quina hora és..? –I miro el rellotge que tinc a la tauleta de nit, són les 3:07 del matí.

–Necessito parlar amb tu...

Li faig el gest de que segui al llit, i jo m'incorporo.

–Què passa?

–A veure... La Maria es quedarà aquí uns dies, espero que no t'importi.

I a què ve això ara? M'ha estat ocultant tot aquest temps que parlava amb ella i ara em ve amb aquestes?

–Jake, tu creus que ara m'has de dir això? M'és exactament igual el que feu tu i la Maria, com si te la folles, però no em vinguis com el bon amiguet ara, siusplau.

No sé ni el que dic perquè estic molt adormida però el que sí sé és que és un tio com qualsevol altre, no és diferent, m'ha estat utilitzant i quan li ve la noia guapa m'ignora, i no vull saber res d'ell i la Maria.

–Nia no... No és el que et penses.

–El que sé és que tinc a la persona que em cau pitjor del món a l'altre banda de la paret i tu ho saps, saps que no la suporto. Però passo de parlar d'això ara, ets lliure de fer el q vulguis.

I em torno a estirar, tapant-me amb els llançols blancs d'esquenes a ell.

–Pensava que... És igual. Bona nit, Nia.

No el responc i se'm trenca el cor quan surt i tanca la porta. Però no sóc la seva joguina. Havíem quedat que ja no m'amagaria res i això de la Maria ha sigut massa. Quan passi el temps necessari tornaré a casa amb els meus amics de veritat.

Em llevo a les 11:13 i em poso de mala llet només pensar que la Maria està aquí.
Vaig a esmorzar i veig a en Jake rient amb ella mentres es prenen un cafè a la illa que hi ha entre la cuina i el menjador, mentres en Miguel se l'està prenent mirant incòmode la televisió.
Agafo la cafetera i m'omplo una petita tassa que m'he adjudicat meva des de que estem aquí. En Jake està massa entretingut per dir-me bon dia i això em ràbia més, així que m'envaig al sofà amb el Miguel.

–Hola.

–Hola, com has dormit? –Em mira amb els seus ulls foscos i brillants, que el seu cabell tapa una mica, encara que des de que estem aquí se'l va tallar més en forma de "tupé",

–No molt bé, la veritat...

–Beu cafè que a mi m'està funcionant... –I deixa anar un petit riure, que s'acaba quan la Maria riu encara més fort per algun comentari de'n Jake.

Quan m'acabo el meu cafè, ens quedem una estona més mirant la televisió esperant que aquells dos s'envagin. Quan ho fan, diuen que volen veure Beverly Hills, i m'entra anyorança de quan m'ho va ensenyar a mi amb tota la il·lusió.

–I bé, què vols fer?

–No ho sé, però quina tranquil·litat, per favor... –Els dos riem –Però si això va per llarg, estaria bé que busqués treball, ni que sigui en una cafeteria...

–Què? Per què?

–Hauré de mantindre'm, suposo, no deixaré que m'ho pagueu tot vosaltres dos.

–A mi no m'importa gens, Nia.

–Gràcies, Miguel. –I li poso la mà a la cama, en forma d'agraïr-li tot el que està fent per mi –Però també m'anirà bé per distreure'm, i més si aquella està per aquí...

–Si és per això no et posaré pegues. –I aixeca les mans en forma de rendir-se, fent que em tregui un somriure, com de costum –Jo crec que començaré a anar al gimnàs.

–Et quedaria bé. –I el repasso de d'alt a baix, i aconsegueixo treure-li un somriure jo també. Amb ell tot és molt fàcil.

–Vols que anem a buscar alguna cosa? Per que treballis, dic.

–Sí, i també em vull apuntar a l'autoescola.

–Com? No tens el carnet?

–No, on visc jo fins els divuit no ens podem treure el carnet i els acabo de fer, no m'ha donat temps.

–Ah, clar. Doncs jo et puc ajudar amb les pràctiques.

–Ets el millor, deixa de ser tan bo! –I li dóno un petó a la galta, mentres riem.