I ara què?

Capítol 25

Estic esperant el Jeep negre al costat d'uns matolls, nerviosa i morta de por. L'escapada ha anat bé, però pateixo per en Miguel i en Jake, no sé res d'ells i si alguna cosa surt malament, encara que sigui mínima, correm el risc de morir o ser torturats.
El cor em va a mil fins que veig un Jeep apropant-se a tota velocitat cap a mi, i reso perquè sigui en Miguel.
Quan s'atura al meu costat baixa la finestreta i els músculs se'm relaxen al veure'l. M'indica que pugi i l'obeeixo.

–Com ha anat?

–Quasi em dona algo quan estava per dins de l'aire acondicionat, però... Bé, sí. I tu què tal? Han sospitat alguna cosa?

–Gens, però més val que acceleri perquè estaran com bojos buscan-te en deu minuts.

Miro per la finestra el paissatge. És molt més sec que el de Miami Beach, però segueix tenint el mateix estil, així que suposo que no hem sortit de l'estat de Florida.

–I... En Jake ja està a l'aeroport?

–Suposo que ja haurà arribat, ha sortit farà quasi una hora. Nosaltres en mitja hora estarem.

–Ah, val.

En pensar que veuré a en Jake el meu cor es dispara. Només vull que estigui bé i abraçar-lo, anyoro el seu olor i els seus ulls verdosos mirant-me profundament.

Com diu en Miguel, en mitja hora arribem, i de sobte m'enrecordo que totes les meves coses estaven al cotxe de'n Jake.
Aparquem una mica lluny de l'aeroport per no crear gaires sospites i agafem un bus que ens porta directament.
Passem el check-in sense problemes ja que només portem una motxilla, i és la de'n Miguel.
Quan anem a la porta per entrar al nostre avió, que surt en mitja hora, ens trobem a en Jake assegut en uns seients, amb els ulls caiguts, mirant al terra.

–Jake? –M'apropo a ell, lentament.

–Nia? –Alça la mirada i se li il·luminen els ulls –Nia! –S'aixeca i m'abraça amb les poques forces que li queden, té la cara destrossada, plena de ferides –Com me n'alegro que estiguis bé... Tenia por que no vinguessis. –M'agafa per les espatlles i em mira, buscant alguna ferida.

–Sí... Estic bé gràcies a en Miguel.

–Buah, sí tio, moltes gràcies. –i es xoquen les mans –No em perdonaria mai si li passés alguna cosa...

–Tranqui tio, vosaltres també m'heu ajudat, per fi puc refer la meva vida...

–Passatgers de la porta tres, el vol a Los Ángeles està a punt de sortir, últim avís. –La veu d'una dona interromp la nostra conversa.

Entrem a l'avió i, no sé com, en Jake em dóna el meu passaport amb una motxilla, però no pregunto i passem.
Em deixen seure a la finestra, al mig en Jake i a la punta en Miguel.

–Com és que tenies el meu passaport?

–Vaig localitzar el meu cotxe amb una aplicació. Em van llançar el meu mòbil però sempre guardo un petit d'emergències. Vaig anar a buscar-lo per agafar la documentació i, em sap greu haver deixat la teva maleta, però hagués trigat molt ja que era molt gran, així que vaig agafar la teva motxilla i vaig posar algunes mudes i lo escencial.

De sobte em ve pel cap que ha tornat a veure la meva roba interior però, aquest cop no em preocupa tant.

–Gràcies, Jake. –I arropenjo el meu cap sobre la seva espatlla.

–Ja no estàs enfadada?

–Mai deixaré d'estar-ho, però ets el meu millor amic, i no et vull deixar sol en això.

Les pupil·les se li dilaten i se li crea un somriure pler d'il·lusió, m'encanta.

L'avió comença a accelerar i miro per la finestra com cada cop va més ràpid. En Jake m'agafa la mà i em mira, amb la mateixa il·lusió d'abans. Torno a fixar la mirada en el paissatge que, poc a poc va fent-se més petit.

Passem el viatge parlant i rient els tres. En Miguel ens explica tot el que ha hagut de passar i que per culpa del seu pare mai ha pogut tenir nòvia, ni donar-se cap petó amb ningú, ja que no li deixava quasi relacionar-se. El trobo adorable, però a la vegada em fa pena la vida que ha hagut de passar.

Em desperto i estic arropenjada a en Jake, i ràpidament em poso recta. Ell estava dormit sobre el meu cap i, per culpa de que m'aparto, cau i es desperta.

–Perdó. –Dic, tímidament.

–Tranquil·la... –Somriu i es rasca el cap.

–Crec que queda res per arribar, nois. –En Miguel estava llegint una revista, que al veure que ens hem despertat, torna a deixar.

I té raó, l'avió comença a descendre i començo a veure el gran paissatge de California.

–Quina hora és aquí?

–És tres hores més d'hora que Miami, així que són les... –En Miguel comença a calcular amb els dits –Són les 11:30, aproximadament.

Assenteixo. En deu minuts l'avió aterra. Esperem a que obrin les portes i sortim. Creuem l'aeroport i ens dirigim a la parada de bus, que ens porta a un lloguer de cotxes. En Miguel lloga un i en Jake un altre, dos audis, però en de'n Jake negre i el de'n Miguel blanc. Com es nota que tenen diners, però em ràbia pensar de quina forma ho han aconseguit, i més en Jake, perquè ell ho ha fet perquè volia, en canvi en Miguel no tenia altre opció.
Entro dins del cotxe de'n Jake i ens dirigim cap a un apartament que, segons en Miguel, el tenia d'amagat preparat per l'ocasió.
El camí cap allà és preciós, diferent al de Miami; les carreteres segueixen sent enormes però, aquí és tot més ampli, més de pel·lícula, i tot està pler de palmeres llargues i fines.
Pugem uns turons i en mitja hora arribem a una casa enorme i molt moderna. Aparquem just davant i baixem.

–Buah... I... Això és teu?

–Sí... –Se li escapa un petit riure –Vaig estar estalviant per aquest moment, i farà mig any que la tinc.

–Però això no és un apartament, és una casa! –Estic flipant, no paro d'admirar-la.

–Vols veure lo millor?

En Jake es queda portant les motxilles i jo segueixo a en Miguel cap a dins. La decoració és igual de moderna i amb l'estil de l'exterior, hi ha molt blanc i quadres de disseny. L'entrada porta directament a una sala enorme amb uns sofàs de pell blancs i, just davant, hi ha una terrassa que es deixa veure per l'enorme vidre. M'obra la porta i passem. És quasi tota de fusta, que convina perfectament amb el blanc, i quan m'apropo al final, veig l'enorme cartell de Hollywood, que em deixa sense paraules.

–T'agrada?

–És... Impresionant.

–Sí... La veritat. Jo tampoc havia estat aquí, només l'havia vist per internet i tinc un amic que me la cuidava.

–Carai... –En Jake ve a nosaltres –Com t'ho montes.

–Us podreu quedar aquí el temps que vulgueu, aquesta casa és molt gran per a mi sol.

De sobte, em ve a la ment la meva mare, merda!

–Jake!

–Diga'm. –Interrompo la seva conversa amb en Miguel, els dos em miren preocupats, i em sento baixeta, ja que han de mirar cap a baix per fixar la seva mirada amb la meva.

–Deixa'm el teu mòbil, necessito trucar a la meva mare, però... Què li dic? –Es queda pensant uns segons.

–Diga-li que has perdut el mòbil i que quan puguis et compraràs un altre, i que el viatge s'ha allargat, però que estàs bé.

Assenteixo, agafo el seu mòbil i marco el número.