I ara què?

Capítol 1

Sona el despertador amb aquella músiqueta del mòbil tan insoportable, amb aquella música que em fa recordar cada matí que odio matinar, però aquest cop és diferent, ja que al passar uns deu segons m'enrecordo de que avui és l'últim dia d'institut, l'últim dia de batxillerat, la gran cova d'estrès adolescent.
Esmorzo i em rento les dents, em vesteixo amb un vestidet blanc, d'aquells estil ibizenc, i unes sandàlies daurades. Faig uns últims retocs a la meva cara, bàsicament rímel, i em pentino els meus cabells castanys i sosos, però llargs i llisos.
Agafo la motxilla, com de costum, però en aquell moment, que ja m'estic dirigint a la porta, ve la mare.

–Ja estàs llesta? T'has posat molt guapa.–Em toca els cabells i me'ls posa rere a l'orella amb un gran somriure. Es sorpren ja que normalment vaig més còmoda que arreglada.

–Gràcies mama, però m'he n'he d'anar ja, que perdré el tren.–I li faig un petó a la galta, ràpid. La meva mare és jove i això fa que molts cops ens confonguin per germanes, però a diferència de mi, ella és rossa i amb els ulls grans i profunds, jo en canvi els tinc més aviat en forma d'avellana, al igual que el color.

–Et cal la motxilla?–Ja estic sortint de la porta quan ho diu. Merda. Clar que no la necessito, avui no fem classe. Li llenço, suau, fent així que ella l'agafi, i corro cap a la meva habitació a agafar un bolso color cafè i acabats daurats, a conjunt amb el meu look. Baixo el més de pressa possible i surto disparada per la porta cridant un "t'estimo".
Camino en direcció a casa d'una de les meves millors amigues, la Marta. Ella és una mica més baixeta que jo, amb el cabell arrissat i els ulls verdosos. Som les típiques amigues de tota la vida, que abans d'anar a primària ja ens coneixiem perquè som veïnes. Com cada matí, vaig a la seva porta per esperar-la i anar juntes. Viu en una caseta molt adorable, segons el meu gust, molt rústica, i sempre m'ha encantat.

–Adéu!!!–L'escolto cridar escandalosa-ment. Com jo, les dues estem com una cabra, però de maneres diferents. S'apropa cap a mi amb pas accelerat i nerviós.
–Hola tia, que mona vas, no?

–Bé, he fet el que he pogut, per cert, m'encanta el teu mono.–Porta un mono blanc de tirants i ratlles negres, a conjunt amb els seus tacons, també negres.
Comencem a caminar en direcció a l'estació.
Vivim en un poble a les afores de la ciutat, de Barcelona. Està aprop de la montanya i això fa que em senti molt agust aquí, aprop de la natura.
Quan arribem a l'estació i piquem els bitllets ens trobem amb la resta del grup, on deixem a part la nostra conversació per afegir-nos a la seva.

–...i vaig acabar dormint a casa la Nina.

–No fotis, ho vas fer?–Dic, sense saludar i afegint-me com si res.

–Joan, què ens hem perdut?–La Marta també s'afegeix a la conversa.

–Res, que el dissabte vaig sortir de festa i els meus pares no em volien recollir perquè estaven cabrejats amb mi per no sé quines merdes. Gràcies a això, la Nina es va oferir per donar-me casa, llit i...

–Vale, vale, no calen detalls.–L'interromp la Sara, la qual és la més santa, per dir-ho d'una manera. És prima i amb els cabells clars, amb ulleres de pasta negres i bastant introvertida, però amb nosaltres ja té molta confiança per vergonyes.

–Ai, Sara calla, jo vull escoltar-ho.–L'Oliver és posa serio al veure que ha tallat on començava la part més interessant de la història, o almenys des del seu punt de vista. Ell és alt i amb els cabells foscos i llargs, que se'ls recull amb una cua que ell l'anomena "de ninja".
Just arriba el tren, tallant la magnífica història. Ens seiem en els seients de tres i tres, mirant-se entre ells, així estem tots junts.

–Va segueix.–La veritat és que jo també tinc curiositat per saber què van fer.

–Doncs que resulta que no tenia planejat que vingués ningú a dormir,–segueix- i vam haver de dormir junts... I bé, em vaig llançar perquè ja sabeu que li tenia moltes ganes, i ella va seguir-me el rotllo... Bé, li va agradar i em va dir que voldria repetir, així que ens podem considerar "follamics".

Tots ens quedem amb la boca oberta, com si ens acabéssin de dir que demà és la fi del món.

–Buah que fort tio!–I es xoquen les mans, sorollosament.

–Uy però... És serio?

–Des de quant és serio ser follamic, Marta?

–Doncs no ho sé, però vigila que no es pilli de tu i li acabis fent mal, que ens coneixem.

–Opino com ella.- Intervinc.

–Jo també, això no pot ser; tu cada dia et parles amb alguna diferent.–La Sara ha deixat de posar cara de fàstic per posar cara d'indignada. Però té raó, en Joan és el típic guaperes de cabell curt pels costats i apujats els de dalt, ros, fibrat i amb un somriure perfecte, però no és el meu estil, tots nosaltres som només amics, ens coneixem de fa massa temps.

–Bé, pues si no entén el concepte follamic que em deixi, ja veus tu.

–A vegades et passes, tio, què cruel...

–Nois,–Tallo a la Marta i canvio de tema– QUE HEM ACABAT BATXILLERAT!–Crido, no m'importa, la meva felicitat en consumeix i poques vegades tinc vergonya.
Tots riuen i aplaudeixen, fent que gent que va a treballar ens miri amb mala cara i algú deixi anar algún comentari criticant als adolescents d'avui en dia.
Baixem a la nostra parada, al poble del costat, i caminem rient i parlant alegres en direcció a l'institut, i és quan me n'adono de que és l'últim cop que farem aquest recorregut.