For You

27月

Narra Ignasi

Estava en una cafeteria mig adormit i a davant tenia a l'Owen. Demà començava a treballar però ell havia insistit en quedar. Després de feia uns dies anar-lo a buscar a un bar i portar-lo a casa seva perquè anava borratxo, m'havia demanat que quedéssim per aclarir-ho tot. Estava bastant cansat, després d'acomiadar-me de la Ruth, que em va costar molt, vaig arribar a casa ma germana amb intencions de dormir però la Clàudia no em va deixar perquè volia anar al parc i aquest matí també m'ha despertat ella amb el mateix argument.

--Estàs bé?

--Estic cansat, necessito dormir.--vaig respondre bevent el meu te fred. No m'agradava el cafè.

--La Clàudia?--va preguntar i vaig assentir somrient perquè no només havia sigut la Clàudia, els petons de la Ruth no em van deixar dormir l'altra nit, i no ho deia com res dolent, ella m'encantava.--I aquest somriure? Ignasi, estàs amb algú?--va preguntar però com el meu somriure va augmentar no em va donar temps a respondre.--Collons, pensava que els meus pares em mentien però veig que no. Qui és?

--Una noia.--vaig respondre sense voler parlar de la Ruth amb ell.--Com va anar per Irlanda?

--Vaig trobar feina, un pis, vaig conèixer a gent. Res nou.--va respondre i va sospirar.--Ho sento per anar-me'n, no ho hauria d'haver fet, no en aquell moment.

--Per una part t'entenc però no va ser just. Ni pels teus pares ni per mi.

--Ho sé, Ignasi, me n'he adonat al tornar. Estava cegat pel dolor i no és excusa però me'n penedeixo tant.--va dir mirant-me als ulls i vaig sospirar.--Creus que m'ho podràs perdonar?

--Saps que sí, Owen però em costarà.--vaig respondre i va somriure.

--Gràcies. En realitat és irònic. Jo me'n vaig anar per oblidar-ho tot i superar-ho i no ho he fet i tu, quedant-te aquí ho estàs fent.

--No ho estic superant ni oblidant, estic aprenent a viure amb això que va passar. Vés al psicòleg.--vaig recomanar i va sospirar.

--Ho he pensat però no ho sé. M'alegra que hagis pogut estar amb algú altre.

--A mi també.

Narra Ruth

Em vaig asseure a la saleta i vaig sospirar. Portava tot el dia treballant i no podia més, no podia ni caminar. En Biel, la Jess i la resta se n'havien anat i estava jo sola a la sala. No podia trucar a l'Adrià perquè estava amb en Teo i a més, ja era molt tard. El meu cap m'havia donat menys feina però igualment, tot el dia amunt i avall m'havia matat. L'única opció que vaig trobar va ser trucar a l'Ignai, era l'última esperança.

I: Ruth? Són les dues de la matinada, estàs bé?--va preguntar adormit.

--Acabo d'acabar de treballar però no puc, no puc caminar. No hi ha ningú que em pugui portar a casa, ho sento per molestar-te però no sé què fer.

I: Primer estigues tranquil·la, d'acord? On estàs?

--A una saleta on deixem els trastos, m'he assegut a una cadira però no em veig capaç d'aixecar-me jo sola.

I: D'acord, estic venint, no et preocupis. Si veus al teu cap parla amb ell, si avui estàs així no seria bo que demà treballessis.

--És només acostumar-me però no em puc demanar festa. Demà hi ha una operació molt important que hi he de ser present.

I: A quina hora començaràs demà?

--A les dotze de la nit, tinc torn de nit i acabo a les vuit del matí, a no ser que tingui un torn doble, que no ho crec perquè el cap m'ha deixat dues setmanes per acostumar-me.