For You

50月

--Vols que et vingui a buscar quan surtis?--va dir l'Ignasi.

--Et va bé? Si no és igual.

--Així ens veiem.--va dir i el vaig abraçar.

Portàvem ja una setmana vivint junts i avui era l'últim dia. L'endemà havíem de parlar de com ens havíem sentit i per la meva part havia estat genial. Ens veníem a buscar mútuament a la feina i el poc temps que passàvem junts l'aprofitàvem al màxim. Això sí, estava segur que ell s'acabava d'adonar que no podria aguantar aquests horaris que portava i per això estava aprofitant el màxim amb ell.

--Gràcies, quan vinguis parlem?

--Sí.--va xiuxiuejar i ens vam besar.--M'encantes.

--A mi tu també.--vaig dir somrient i el vaig tornar a abraçar.

--Estàs bé?--va preguntar preocupat.

--Sí, no és res.

--No has estat a gust vivint junts?--va insistir.

--Després parlem, sí?--vaig dir somrient i va assentir.

Vaig entrar a treballar i quan vaig entrar a la saleta em vaig trobar a en Biel amb mala cara.

--Què passa?

--Ahir em van passar a neonatologia.

--Això és bo, no?--vaig preguntar, sabia que ell volia ser infermer en aquella secció, per això estava currant moltíssim.

--Se'm va morir un als meus braços i no vaig poder fer res.--va dir plorant i em vaig apropar a la cadira on estava assegut.

--Estic segura que vas fer el que vas poder.--vaig xiuxiuejar abraçant-lo.

--No va ser suficient.

--Què volies, Biel? Salvar-li la vida màgicament? Tant de bo es pogués però saps molt bé que no és així.

--Li vaig fer la RCP perquè estava sol, semblava que funcionava però va entrar en parada.

--Tranquil, no podies fer res més.--vaig xiuxiuejar.--A més, pot ser que aquest no hagi tingut tanta sort però i tots els altres que s'han salvat? Que has salvat?--vaig dir per animar-lo i va assentir.

--Gràcies, Ruth.

--Emma.--vaig corregir-lo.

--Perdona, no sé on tinc el cap.--va dir.--Gràcies, Emma.

--Va, no et vull veure trist.

Em vaig canviar i vaig sortir de la saleta. Vaig caminar cap a la UCI però a la sala d'espera em vaig trobar amb l'amic de l'Ignasi, l'Owen. Em vaig apropar a ell i em vaig asseure al seu costat.

--Què fas aquí? Tot bé?--vaig preguntar preocupada.

--Sí, volia parlar amb tu.

--És ràpid?

--Sí, no hagués vingut si hagués tingut el teu número de telèfon. M'agradaria organitzar alguna cosa per l'aniversari de l'Ignasi i m'aniria molt bé la teva ajuda, a part que així ens coneixem més.

--Em sembla bé.--vaig respondre i vaig somriure. La veritat, el seu aspecte imposava però era molt simpàtic.--Què havies pensat?

--Sincerament?--va dir i vaig assentir.--No tinc ni idea.--va explicar i vaig riure.

--Doncs podem fer una cosa, et donc el meu número de mòbil, li donem al coco i quedem un dia per fer una pluja d'idees.

--Em sembla molt bona idea, Ruth.

--Emma.--vaig corretgir.--El meu nom és Emma.

--L'Ignasi m'havia dit que et deies Ruth...--va dir confós.

--Sí, però em dic Emma.--vaig dir evitant bastanta informació.

--Ah perdona, no et volia molestar, era per assegurar-me que no m'havia equivocat de persona perquè em sol passar.

--No et preocupis, no t'has equivocat.--vaig dir somrient. Li vaig donar el meu número i em vaig aixecar.--Gràcies per comptar amb mi.

--A tu per ajudar-lo quan jo no estava.--va dir també aixecant-se.--Una última pregunta, Emma.--va dir i el vaig mirar amb curiositat.

--Digues.

--Ets feliç amb ell?--va preguntar i se'm va formar un enorme somriure als llavis.

--Molt.

--I a ell el veus feliç?

--No ho sé, Owen. Jo crec i espero que sí però no estic al seu cervell.--vaig explicar i va assentir.

--Doncs ens veiem.--va dir i ens vam separar en camins diferents.

Vaig acabar la jornada bastant cansada i nerviosa. L'Ignasi m'estaria esperant i això era el que em posava nerviosa. Vaig sortir de l'hospital i ell estava allà. Vam somriure i ens vam abraçar quan estàvem a prop.

--Com ha anat?

--Estic cansada.--vaig respondre.--On vols parlar?

--He pensat d'anar a esmorzar a alguna cafeteria.

--Em sembla bé.--vaig dir, va llaçar les nostres mans i vam caminar cap al primer forn que vam trobar obert.

Es notava que estàvem nerviosos, vam entrar a un forn, vam demanar i quan ens vam servir vam anar a una taula. Ens vam asseure i vaig atacar el menjar. Em moria de gana.

--Què t'ha semblat aquests dies?--vaig preguntar després d'un silenci incòmode.

--El teu horari és una mica difícil però per molt que no ens vèiem, molt quan ho fèiem ho aprofitàvem al màxim i no ho sé... Sincerament m'ha agradat viure amb tu.

--De veritat?--vaig dir molt sorpresa i un enorme somriure va començar a aparèixer als meus llavis.

--Clar que sí, Emma. Què pensaves?

--Que no aguantaries l'horari que porto.--vaig respondre i em va somriure.

--L'horari varia, Emma. Tu què en penses?

--A mi m'ha encantat.--vaig dir agafant-li la mà perquè estava tremolant.

--Hey bonica, no estiguis nerviosa, no has vist que estàvem bé? Si no hagués estat còmode t'ho hagués dit.--va dir rodejant la meva mà amb les seves.--Doncs què fem?

--Vols que visquem junts?

--Saps que sí.

--L'únic que em fa por és que portem molt poc temps junts i pot ser no ens acabem de soportar.

---Si no ho intentem no ho sabrem. Fa quasi un any que enes estem coneixent.

--Per això, és molt poc temps, Ignasi.

--Vols que esperem?--va preguntar decebut.

--No ho sé.

--Per què no ho intentem? Si surt malament, surt malament.

--D'acord.--vaig dir somrient i va somriure. Em tremolava el cos sencer.

Vam anar a viure junts i no va anar malament. Convivíem 5 persones en una casa i per moltes discussions que teníem; que n'eren moltes, vam saber trobar solucions a tots els problemes. A l'hospital em van fer fixe i en Teo va créixer com qualsevol altre nen. En Leo i jo després d'un any ens vam aconseguir canviar el nom als originals i gràcies als psicòlegs als 3 germans vam aconseguir conviure amb els traumes psicològics que ens van causar els nostres pares. El més important? Després de 10 anys de relació amb l'Ignasi vaig aconseguir dir-li que l'estimava, la qual cosa el va fer plorar de l'emoció.

Fi