For You

38月

--No pots mantindre la teva boca callada per una vegada a la vida?--va dir la Clara però tothom en aquell pis havia posat l'atenció en mi i jo només buscava ajuda amb la mirada a en Josep.--Oblida el que ha dit si us plau, el meu marit no sap callar quan ho ha de fer.--va dir mirant-me.

--Va, Mariona, Nil, Clara i tu també.--va dir el pare de l'Ignasi dirigint-se al germà gran.--Ajudeu-me amb els plats.--va dir ell, van mig desaparèixer i jo em vaig amagar als braços de l'Ignasi.

--Tranquil·la.--va xiuxiuejar l'Ignasi i vaig notar com en Josep també m'acaronava el braç.

--M'estaven jutjant per les ferides els dos. M'analitzaven, i l'únic que se'ls ocorria en un principi era que sóc una suicida de merda, i després que sóc una víctima i m'han mirat amb pena.

--No és veritat, Ruth.

--Només s'han sorprès perquè les marques són de ferides molt greus. Res més, Ruth, t'ho prometo.--va dir en Josep, per intentar calmar-me però la meva ment ja s'havia bloquejat.

--No puc.--vaig murmurar i els dos van sospirar.

--Sí que pots, vols parlar amb l'Adrià?--va suggerir l'Ignasi i vaig negar amb el cap.

--La porto al lavabo perquè es calmi mentre tu parles amb la família?--va suggerir en Josep i l'Ignasi va assentir.--Ruth, vine amb mi.--va dir en Josep agafant-me la mà. L'Ignasi em va fer un petó al front i vaig anar amb en Josep al lavabo.--T'has de calmar una mica, sí? No volem cap ensurt.--va dir acaronant-me l'esquena mentre jo em mullava la cara amb aigua de la pica.

--Tinc por.

--Per què?

--L'Ignasi m'ha dit que la filla era igual a la mare i tu has vist a la mare? És preciosa, Josep i em compararan amb la seva exdona i jo no sóc res comparat amb ella. Ella era preciosa, esperaven un fill i jo només sóc un sac de boxe ple de ferides incurables.

--No diguis això, Ruth. Tu i la Scarlett sou diferents i ningú us compararà. I no ets un sac de boxe ple de ferides incurables. Ets una preciosa noia lluitadora, que vals moltíssim i poca gent té el privilegi de conèixer-te.--va dir en Josep i el vaig abraçar mentre llàgrimes silencioses queien per les meves galtes.--Que et mirin les ferides no t'hauria d'afectar, és part de tu. Hi ha gent que té pigues, uns altres taques i a tu t'ha tocat això però sense això no series qui ets ara.

--Gràcies.

--T'hauries d'estimar una mica més, perquè vals moltíssim, només cal que te n'adonis.--va dir mentre m'acaronava l'esquena.

--Ruth, Josep, puc entrar?--va dir l'Ignasi.

--Sí.--va dir en Josep i l'Ignasi va entrar.--Us deixo sols, no tardeu gaire.--va dir en Josep deixant-me anar i va sortir. Em vaig eixugar les llàgrimes i em vaig tornar a mullar la cara.

--Ja he parlat amb tothom i no es tornarà a tocar el tema, després parlem, et sembla bé?--va dir i vaig assentir.--Ho sento moltíssim.

--No passa res.--vaig murmurar fent-li un petó a la galta i ell va deixar un breu petó als meus llavis.

--Estem els dos junts en això per ajudar-nos, ho recordes?--va dir i vaig assentir agafant-li la mà. Vam tornar i tothom ja estava assegut a la taula. Ens vam asseure i sort que al costat tenia a la mare de l'Ignasi. Ella m'estava defensant bastant.

--De què treballes?--va preguntar la Clara.

--Infermera. Vaig estudiar amb en Josep.--vaig respondre de manera tímida i sense donar gaire informació.

La mare de l'Ignasi va canviar de tema i durant tot el sopar vaig mantenir-me en silenci a no ser que em fessin parlar. Em sentia molt incòmode i seguia volent sortir corrents. L'Ignasi, que el tenia al costat, m'acaronava la mà i ens preocupàvem l'un per l'altre.