For You

28月

Narra Ignasi

Les dues primeres setmanes a la feina van ser horroroses. Tornava a viure a casa meva després de moltes discussions amb l'Ona. Tenia molta feina acumulada i a més la Ruth no s'estava trobant gens bé. No la veia cada dia ni molt menys, la veia quan em trucava i em deia que no es podia ni moure de la cadira. Sí, la situació de feia dues setmanes que no podia tornar a casa sola es va repetir més vegades del que m'hagués agradat i no sabia per què li passava.

Potser era que estava atabalada pel judici o per alguna cosa però estava molt preocupat. Ella deia que estava bé, que no li passava res però sabia que alguna cosa passava. Vaig tancar l'ordinador i em vaig relaxar a la cadira.

--Ignasi, hi ha una noia que pregunta per tu.--va dir una companya i la vaig mirar confós.--Sí, es veia una mica nerviosa i atabalada. Està a la secretaria.--va explicar i encara m'havia deixat més confós.

Potser era la Mariona, que amb això de l'embaràs estava histèrica. Em vaig aixecar, vaig anar a la secretaria del pis on estava i hi havia la Ruth. Què feia aquí?

--Ruth.--vaig dir i va aixecar el cap de cop. Em va mirar amb terror i va anar corrents a abraçar-me. Estava tremolant i la vaig rodejar amb els meus braços.--Bonica, què fas aquí? Ha passat alguna cosa?

--En Teo.--va murmurar i em vaig preocupar molt.

--Què li passa a en Teo? Està bé?

--No estava a casa. L'Adrià està treballant i s'havia quedat amb mi però no estava.--va dir trencant a plorar i vaig besar el seu cap.

--Has parlat amb l'Adrià?

--No, em renyaria perquè quan ell ha marxat estava dormint i creia que en Teo estava al seu bressol.

--Vaig a buscar les meves coses i t'ajudo, d'acord?--vaig dir per calmar-la i va assentir.--Véns amb mi?--vaig preguntar i va assentir.

Vaig rodejar la seva mà amb la meva i vam anar mig corrents cap al meu despatx. Vaig recollir tot ràpidament i vaig entrar al despatx del meu cap.

--Ignasi?

--Miri, tinc una urgència molt important, demà li explico tot però necessito marxar ja.--vaig dir ràpidament i va assentir. Sort que em coneixia. Vam anar corrents al cotxe i vaig conduir jo perquè ella estava que no estava.--Ruth, a qui li has dit? Qui ho sap?

--Tu.--va murmurar.

--D'acord, fem una cosa; anem a casa teva, el busquem i si no el trobem per enlloc parlem amb l'Adrià.--vaig dir i va assentir, tornant a plorar.--Va, bonica. Tranquil·la. Saps que et pot agafar un atac d'histèria si segueixes així.--vaig dir i va assentir, inspirant.

Em vaig dirigir cap a casa seva i vam pujar al seu pis. Vam buscar per tota la casa i no hi era. Era rar, ja que la casa estava totalment tancada i, quan em vaig asseure al sofà va ser quan hi vaig caure. En Teo estava a l'escola bressol. Vaig trucar i, evidentment em van confirmar que estava allà. La Ruth estava a la seva habitació destrossada i hi vaig entrar.

--Ruth, en Teo està bé.--vaig dir i em va mirar.

--Com vols que estigui bé si l'he perdut!?

--No l'has perdut, està a l'escola. Acabo de trucar i m'ho han confirmat.--vaig dir i es va quedar sorpresa.--Bonica, què et passa? Estàs molt tensa i histèrica últimament i fins hi tot has pensat que havies perdut a en Teo.--vaig dir apropant-me a ella. Em vaig asseure al seu costat i li vaig acaronar el cabell. Ella va negar amb el cap i em va abraçar.--Estic molt preocupat.

--El judici és demà.--va murmurar i vaig sospirar.

--Tranquil·la.--vaig xiuxiuejar però no deixava de tremolar.--Va, Ruth. No em puc imaginar com et deus sentir però intenta distreure't.