La Llei del Bosc

Primera part: LA VALL *1

1

A VEGADES EM VENEN AL CAP una sèrie de preguntes que sempre m'he qüestionat, però que mai he intentat troba-les-hi una resposta. Unes preguntes les quals les seves respostes farien comprendre moltes coses d'aquest món, i d'aquesta cosa desconeguda i plena de sorpreses a la que anomenem raça humana: Per què hem nascut? Amb quin fi hem vingut a aquest món? Per viure i ja està, o per alguna cosa més? Existim per alguna raó, per fer alguna cosa important? Fins ara, hi ha hagut gent que ha nascut i ha mort sense haver fet gaire cosa important durant la seva vida, en canvi, hi ha hagut gent que ha mort després de resoldre un problema, o de descobrir una novetat, que sigui significant. Però com es pot saber això, és a dir, si es pot arribar a canviar el món? Simplement, no es pot saber. Això és cosa de cada persona.

Cada matí m'enfonso a sota l'aigua del riu que passa vora casa meva, menys als dies que fa fred. Em qüestiono preguntes com aquesta, o simplement deixo que l'aigua freda m'ajudi a oblidar per uns segons els problemes de la meva vida. A sota l'aigua no hi ha problemes, ni soroll, i tot és tranquil. El contrari que a l'exterior, que és ple de perills. Per molt que em pregunti com es pot arribar a canviar el món, jo sé que mai ho podré aconseguir. Què més voldria? Visc sol al mig del bosc, sobrevivint amb el menjar que aconsegueixo pels meus propis mitjans, destil·lant l'aigua amb estructures trípodes fetes de bastons i capes de roba, creant les meves pròpies trampes per animals, i utilitzant la roba dels meus pares, avis i besavis, que com jo, no havien fet res més a la seva vida que sobreviure. Els pares, la Laura i en Theo, van morir quan jo era tot just un nadó, i des de llavors, qui em va cuidar va ser l'avi, vidu però fort, i em va educar ensenyant-me tant l'art de la supervivència per mitjà de matar animals i pescar, com per mitjà de plantes medicinals i herbes curatives. Malauradament, la seva edat no li va permetre seguir vivint més anys, i quan jo en tenia nou, va morir a causa de la seva vellesa. Des de llavors he viscut sol, tot i que no del tot. Quan tenia tretze anys, aleshores sí que estava sol, però un dia vaig conèixer una nena, que també havia perdut la seva família i que s'havia hagut d'espavilar sense ningú que la guiés ni li ensenyés res. Es va trobar una ballesta al mig del bosc, al costat d'un esquelet humà que tenia una fletxa clavada al pit, i aleshores, aconseguint fusta i sílex, va copiar la forma de la fletxa, multiplicant-la en unes quantes més, i va aprendre a caçar. Aquesta nena, tot i que també és una mica moguda i hiperactiva, s'ha convertit en una noia forta i valenta, i en la meva millor amiga. I no oblidaré mai el dia en què la vaig conèixer:

"A la vall on vivim acostuma a haver-hi un clima fred, com d'aquells dies en què en qualsevol moment pot començar a ploure, doncs les muntanyes que la formen sempre estan cobertes d'una densa boira blanca que es veu des de tots els racons, provocada per la contaminació que comportava l'antic mode de viure, a més dels núvols grisos que sempre ocupen el cel, i només els dies més calorosos d'estiu és quan el firmament està ben lliure i blau. Era un dia d'aquests, ennuvolat i amb aquella boira. Em vaig despertar cap a les nou del matí, a l'hora de sempre, per banyar-me al riu i després anar bosc endins, en busca de la trampa que sempre col·loco el dia abans al vespre, perquè a la nit és quan els animals diürns que no volen dormir ronden sense veure el que trepitgen i sempre cauen a les trampes. I llavors, al matí jo els recullo. Doncs bé, me n'anava cap a una part del bosc on el terreny es comença a elevar formant un turonet, on a dalt s'hi alça una gran sequoia que sembla que s'hagi plantat per vigilar tota la vall. Just on el sòl comença a fer pujada és on vaig col·locar la trampa del dia anterior al vespre. En arribar, de cop i volta va baixar una nena de les branques dels arbres del damunt i es va quedar ajupida al terra. Des de darrere, veia que tenia uns cabells molt bonics, llargs, llisos i marrons com una ametlla. Duia una roba com la meva, bruta i massa feta servir. Una samarreta de color blanc trencat de tirants, amb uns pantalons curts d'anar d'excursió aguantats per un cinturó semblant al meu. A l'esquena hi duia una ballesta penjada d'una corda més llarga que la que es fa servir per disparar les fletxes, les quals estaven desades en un buirac de pell. Em vaig adonar que estava ajupida perquè estava robant la presa de la meva trampa. Em vaig acostar a ella per cridar-li l'atenció, però en sentir les fulles del terra com cruixien a mida que jo avançava, la nena es va girar de cop, i tan ràpida com una mala cosa, va agafar una fletxa del seu buirac i me la va disparar amb la ballesta, sense mirar abans per si podia ser una persona. La fletxa m'anava directament a la cara. Tenia molt bona punteria, però jo tinc bons reflexos, i la vaig esquivar ajupint-me abans que la fletxa em travessés el cap.