La Llei del Bosc

*20

20

DIA 175

Dia 1: Fa unes hores que hem marxat de la vall, i sembla que tan en Dave com jo tenim prous esperances d'acabar el viatge, tot i que en realitat, per dins, tot el que ens pot passar em fa molta por. Ell ha marxat a donar un volt pel bosc, i jo m'he quedat al costat del foc, aprofitant per escriure això. La veritat és que no puc parar de pensar que ens morirem, que fora de la vall estem en perill constant. Fa un moment li he proposat de tornar, però ell s'hi ha negat. Sé que normalment sóc jo l'optimista, però des que hem sortit, no sé què em passa. Noto com si tingués por de tot. És una sensació molt rara, i no sé per què em passa.

Dia 9: Començo a pensar que en Dave s'ha adonat de tot això, encara que jo no li hagi dit res. Avui hem estat tot el dia refugiats en una era per culpa de la pluja, i haig d'admetre que no he manifestat la meva personalitat tal i com ho faig normalment. Sembla que aquesta nit en Dave no podia dormir. Ha pujat al paller i s'ha assegut en un gran finestral a contemplar les estrelles. Jo feia veure que dormia, i quan ja no em veia, he començat a escriure això. En fi, hauré d'intentar controlar aquest individualisme desconegut. A partir d'ara intentaré ser la Jane d'abans, encara que no en tingui ganes i no estigui d'humor. La Jane d'abans estava contenta a cada hora del dia, i fins i tot en els moments difícils mirava pel cantó bo de les coses. Dit així no sembla gaire difícil. Ara, fer-ho ja costa més. No es pot dir que ets optimista fins que ho has descobert tu mateix en aquests tipus de situacions.

Això és el que la Jane va escriure durant els primers dies. Ha passat tan temps des de llavors... Ja no recordava que dúiem una petita llibreta i un llapis a la motxilla per escriure les nostres anècdotes del viatge, i sembla que només la Jane ha trobat moments per omplir les seves pàgines en blanc.

Avui m'he despertat quan he notat que algú em tocava el cap, suaument, amb la intenció de fer-me obrir els ulls serenament. A mida que la vista se m'ha anat enfocant, he anat distingint l'herba carregada de gotes de l'humitat de la nit. M'he girat i he vist que era la Cloe, que m'avisava que havia arribat el seu torn de descans, i el meu de vetlla. He sortit del sac de dormir, on després s'hi ha ficat la Cloe, i m'he quedat enmig d'aquestes prades silencioses, i tenebroses, ja que la pluja d'ahir ha provocat una espessa boira, la qual només s'estén arran del terra, deixant per damunt la muntanya. Ja devien ser les sis i pico del matí, perquè el sol es començava a deixar veure per l'est, sortint per darrere el mar, i la seva llum il·luminava de nou la terra, fent que la boira agafés un color daurat que combinava amb el de l'herba. Quan m'he adonat que la roba que he fet servir per dormir també estava una mica mullada per l'humitat, he obert la motxilla, i he buscat una muda per vestir-me. El primer que he trobat han sigut uns pantalons texans de color negre mig gastats, que em van una mica grans, ja que eren del meu pare, però gràcies al cinturó no se m'abaixen. També m'he posat una brusa de color blau marí amb caputxa on hi ha escrit amb unes grans lletres Legendary, i el número 59. No sé què vol dir. Suposo que alguna cosa d'abans de la guerra que tenia importància. Aquesta peça de roba m'havia portat moltes discussions amb la Jane sobre si era una dessuadora o una simple samarreta amb caputxa, que és el que és. Damunt de la brusa, m'he posat la dessuadora negra del pare de la Cloe. He deixat la meva anterior muda a prop de la foguera, que estava en brases, i he fet córrer la cremallera de la motxilla per tancar-la, mentre m'he fixat en una petita butxaca que hi ha en un lateral. Per la seva forma, semblava que a l'interior hi hagués d'haver alguna cosa rectangular. És aleshores quan he trobat la llibreta d'espiral i el llapis, i me n'he recordat que ens ho vam emportar de la vall, i encara no ho havíem utilitzat. O almenys jo no. M'han vingut ganes d'apuntar-hi alguna cosa. Potser la descripció d'aquest paisatge, però per fer-ho he pensat que seria millor que el contemplés des d'un lloc més elevat. He agafat la llibreta i el llapis i m'he endinsat a la boira en direcció a la muntanya, i he posat el peu damunt de les primeres roques, que formen una espècie d'escala que sembla que s'enfilin cap al pis de dalt d'una casa on la boira és el sostre de la planta baixa. A mida que avançava, cada vegada veia més el que tenia al davant, i podia identificar un petit turonet de pedres, el qual he començat a escalar, fins que he arribat al cim en dos minuts. Aquí dalt ja no hi ha boira. És tota una mica més avall dels meus peus. Sembla que el turonet estigui flotant damunt dels núvols, que aquest i les muntanyes del darrere formin un món que els sobrevola, quan en realitat estic a menys de cent metres del terra. La Jane i la Cloe no es veuen, tan sols es pot contemplar una gran capa blanca amb tons daurats que s'estén per totes les prades fins que es perd entre els arbres de la selva. El sol ja ha sortit del tot de darrere l'horitzó del mar, il·luminant com ahir tota la terra. Aquest paisatge és preciós, sí, però si des d'aquí és tan bell, com serà des del cim absolut de la serra de muntanyes? Quan he arribat aquí, el primer que he fet ha sigut asseure'm i obrir la tapa de la llibreta, descobrint que la Jane ja hi havia deixat la seva empremta anteriorment. He començat a llegir el que la Jane havia escrit, tot i que només he pogut examinar-ho fins al novè dia del nostre viatge, quan ens vam quedar en aquella era, aixoplugant-nos de la pluja durant tot el dia.