La Llei del Bosc

*21

21

LA MUNTANYA ÉS PLÀCIDA. Silenciosa. Solitària. A tocar del cim, el món de roques que hem seguit durant dos dies esdevé un indret obert, on el so del vent ressona pels vessants de la petita vall que ara veiem al lluny, al fons d'aquesta depressió per on hem pujat. Més enllà del mont dels xaragalls, podem veure com aquella espessa boira s'ha tornat a apoderar de l'exterior de la serra, ara vist des de les altures, formant grans remolins que sorgeixen i es dissipen per segons a causa de les ventades. Un mar de boira que sembla la formació d'un cotó de sucre, de color grisós, amb tons daurats pel sol del migdia, el qual ara il·lumina just damunt nostre, fent que trepitgem les nostres pròpies ombres, i que amb prou feines en puguem detectar ni una mísera, en aquest lloc on tan sols creixen plantes baixes i males herbes. Però no és que faci calor. Al contrari. El vent hivernal fa que les mans se'ns congelin, i que el nas ens gotegi. No trigarem a arribar al cim de la muntanya, que per sort, no està emboirat. Llavors sí que tindríem mala sort. Però benauradament, no ho està, i això ens permetrà veure el que fa dies que estem esperant.

L'ambient entre nosaltres s'ha tornat silent. Durant l'ascens fins on estem, la nostra relació amistosa ha sigut com... com si tornés a ser la d'abans. La Jane m'ha parlat tal i com ho havia fet sempre a la vall, i als primers dies del viatge, i la meva relació amb la Cloe ha sigut, bé, com ho ha sigut des que la vaig conèixer. Mentre pujàvem la muntanya hem intercanviat milions de converses diferents, i rigut com mai havíem fet entre els tres. Ara sí que em començo a sentir còmode, tot i que no només jo. Tots ens trobem més bé entre nosaltres gràcies a aquest sobtat canvi de comportament de la Jane. El que no entenc, és que al arribar gairebé al cim, on estem ara, el bon ambient s'ha esfumat amb el vent, i els tres ens hem quedat callats, sense dir res. Només avançant per un inesperat camí de carro que voreja el vessant de la muntanya, el qual ens hem trobat aquí dalt, on al final, detectem una vella furgoneta petita, rovellada a més no poder, amb les rodes desinflades, i una d'elles penjant per un marge, fent que el vehicle estigui mig bolcat i a punt de caure muntanya avall. Ens hi acostem, com no, per ordre de la curiositat. Això, era dels caçadors, o d'abans de la guerra? Al seu interior hi ha un esquelet humà gairebé en descomposició, amb roba bruta i estripada fins al punt de semblar simples tires de roba que li envolten el tronc i les cames nues. Això és de fa massa temps. Segurament no és un caçador. Potser la cara que hauríem fet normalment al veure un cadàver és de por, bé, una por minoritària, en el sentit de veure una persona morta. Però aquest cop no. Els nostres rostres no expressen por, sinó pena, per aquest home, que ha mort dins una furgoneta, sense ser enterrat ni cremat. Simplement, abandonat a dalt d'una muntanya, deixant que el temps i el clima descomposin els seus òrgans i carn, i la seva roba. Hauríem pensat la opció d'arreglar la furgoneta i fer-la servir per viatjar més de pressa, però és impossible. Aquest trasto està mort perdut, i no hi ha manera d'arreglar-lo. Però bé, ja sabíem que el viatge no seria tan fàcil. Vam tenir molta sort de poder avançar tan camí amb la llanxa de la Cloe, encara que acabés quedant inutilitzable. Va ser una sort sobtada, però favorable. Ara, des que vam començar el viatge que teníem en ment que la major part del trajecte seria a peu, ja que actualment no pots trobar un cotxe a qualsevol lloc. M'imagino fer aquest viatge en una època anterior. Es podria agafar un cotxe i estar tan sols una setmana de camí, o fer-ho més fàcil, i estar-s'hi quatre horetes de no res amb avió. Els únics que avui dia posseeixen aquestes tecnologies són els caçadors. Em pregunto a quants llocs pot estar un d'ells en un dia? Podria arribar a matar a tres llocs diferents, aproximadament?

Una mica més endavant de la furgoneta abandonada hi ha un petit camí que puja per un marge, el qual és el capdamunt del vessant, i al pujar-lo, ja ens trobarem al cim absolut. I aquest és ple d'herba seca, que em recorda molt a la muntanya que vam ascendir l'últim dia de la nostra vida a la vall, on la Jane i jo ens vam asseure, i vam plorar, junts, ja que sentíem la mateixa malencolia al abandonar casa nostra. Sí, s'assembla molt a aquell paisatge, i recordo que des d'allà dalt vam poguer veure com un immens bosc, espès i infinit, s'estenia des del peu de la muntanya fins a l'horitzó. I és justament el que veig ara, ja que sóc el primer en arribar a dalt, i faig un cop d'ull al paisatge, tenint l'oportunitat de veure'l, doncs aquella boira espessa es troba al sud, i jo estic mirant cap al nord. Doncs bé, les esperances abandonen el meu cos, al veure que el que ens queda de camí per dies i dies, no és res més que el que hem vist, des de fa dies, i dies. Selva. I més selva. La Jane i la Cloe no ho han ni mirat. Han corregut a estirar-se a l'herba, traient-se la seva càrrega, i posant-se a contemplant els núvols sense cap preocupació, respirant fortament, exagerant el seu cansament després d'haver arribat per fi al cim. No els dic res. Semblen alegres, i sense adonar-me'n, jo també em veig estirant-me juntament amb elles, en un dels extrems. Al costat de la Jane. I durant els últims dies he vist bastants coses sorprenents, però cap d'elles em sorprèn tant, com quan la Jane m'agafa de la mà. Després de tants dies, de tants mesos sense tocar-li la mà, si no era per ajudar-la a pujar a la llanxa, o a escalar un xaragall... Aquesta sensació de seguretat que es nota quan algú t'agafa de la mà... Significa que t'estimen, que et necessiten. Jo no li dic res, però la miro a la seva cara somrient, i per molt que estigui indignat pel paisatge que he vist fa uns segons, no puc evitar somriure jo també. No tinc ni idea de a què ha vingut aquest canvi, però sé que torna a ser la Jane d'abans. Ens estem una bona estona els tres estirats, gaudint de la tranquil·litat que ens envolta, fins que finalment ens aixequem, i les dues noies presencien el que a mi m'ha indignat abans.