La Llei del Bosc

*5

5

L'ALFRED NO ÉS A CASA. Intento pensar el que li pot haver passat mentre acaricio el suau pelatge blanc i negre de la vaca. La Meli està asseguda en un banc, al meu costat. Ens esperem a dins l'estable mentre la Jane ha anat a assegurar-se que no estigui a dins de casa. L'Alfred ens va donar una còpia de la clau de casa seva, per si passava alguna situació com aquesta.

-On és el teu amo, Doris? -li pregunto retòricament a la vaca pronunciant el seu nom mentre li grato darrere de les orelles. Ja sé que no em respondrà. Li pregunto per dir alguna cosa.

-Doris. -fa la Jane. Em giro per veure-la darrere meu-. Que no li respons, a en Dave? -se'n riu-. És un nom molt típic per una vaca. Deu tenir alguna raó per ficar-li. -què s'empatolla, ara? Intento oblidar el que ha dit.

-A veure, l'Alfred no hi és, però tampoc no hi ha rastre de que els caçadors hagin passat per aquí. La casa estaria destruïda i la Doris morta. -explico.

-Pobreta. -diu la Meli aixecant-se del banc-. Doncs la teva casa està a prop i els caçadors no han passat per aquí, vol dir que tampoc poden haver vist la teva.

-Tens raó. -li dic-. I l'Alfred deu haver anat a caçar o a pescar, i no s'ha adonat que els caçadors havien vingut a la vall.

-És el més lògic. -diu la Jane, tot i que "lògic" no és una paraula que lligui gaire amb ella-. Doncs què, anem tirant cap a casa teva?

-Sí, serà el millor. -dic-. L'Alfred es sap espavilar sol. Si tens raó, Meli, els caçadors haurien destruït la casa però haurien marxat al veure que no hi havia ningú, això si l'han trobat. Si no, hi podem anar tranquils.

-D'acord, doncs vinga. -fa la Jane tancant la porta de l'estable mentre que nosaltres a penes hem sortit.

Ens posem en marxa de nou cap al riu. Ara, en aquest tram, encara va bastant ple d'aigua, però de mica en mica, va canviant fins a ser un torrent amb aigües tranquil·les, tot i que prou profundes, ja que jo m'hi submergeixo. És bastant anormal, ja que normalment, els rius comencen amb poca aigua al cus alt, i el seu cabal va creixent a mida que continua fins al curs baix. A la riba hi ha la meva casa. Comencem a caminar en silenci pel bosc, i quan arribem al riu, la Meli pregunta:

-Jane, què li ha passat a la meva mare?

-Bé, doncs quan en Dave i jo ens hem separat per primer cop, ell s'ha quedat enrere mentre jo avançava cap al centre de la vall. Allà, m'he trobat davant de la teva casa, o crec que ho era. Però hi havia uns caçadors que tenien la teva mare. -la Meli es tapa la boca-. Però tranquil·la, deixa'm acabar. -li diu per calmar-la. La Meli, en saber que la història continua, es destapa la boca i esbufega-. M'hi he acostat, i per salvar-la, he disparat una fletxa a la paret de la casa, sense voler matar a ningú, tan sols per distreure els caçadors i que la teva mare s'escapés. I és el que ha fet. Aleshores l'he seguit i ella m'ha acceptat com a amiga, ja que li he salvat la vida. Hem corregut cap a la muntanya del sud-oest i hem arribat a una mena de poblat abandonat de barraques.

-Un poblat de barraques? Aquí, a la vall? -pregunto confús. No recordo que hi hagi res d'això per aquí a prop.

-Sí, però molt petit. No sé, unes sis o set barraques, així fetes amb fusta i altres materials. Però també hi ha trinxeres i llocs de guaita. És com si tot allò hagués sigut un fort improvisat per algú que es volia defensar. I no sembla que faci molt temps que està abandonat.

-Bé, no m'estranya que no sabéssim que hi era. No acostumem a anar a aquella muntanya. I quan hi anem, no l'explorem gaire, a no ser que ens perdem. -explico-. Continua el que deies.

-Sí, doncs, ens hem amagat allà, però ella m'ha dit que la seva filla estava sola, rondant pel bosc amb els caçadors voltant a prop seu. Se'n volia anar a buscar-la, però li he dit que es quedés allà, i que hi aniria jo. Al principi ella no ho acceptava, perquè no volia que jo em posés en perill per culpa seva, però llavors ho ha entès, quan li he dit que jo també t'havia de venir a buscar a tu, Dave, i a més, que jo anava armada i ella no.