La Llei del Bosc

*17

17

LA CLOE I JO SORTIM DE L'AIGUA i pugem per un marge ple d'arbustos que sembla que ens vulguin barrar el pas. Ens adonem que en aquesta riba del riu no hi ha res més que selva, igual que a l'altra banda, però tot i així decidim caminar una mica més, ja que es veu que qui pot controlar la curiositat no és persona. És estrany que la Cloe no hagués vingut aquí, estant tan a prop de casa seva.

–Segur que no has vingut mai? –li pregunto. És la curiositat.

–No. –em respon. I sembla que això sigui l'únic que m'ha de dir, però al cap d'uns segons torna a parlar–. És que els meus pares no em deixaven venir, perquè deien que està ple de perills i això, ja saps.

–Hi podria haver caçadors. –li dic.

–Aquí no n'han vingut mai. I jo només n'he sentit a parlar. No sé ni com són, ni com vesteixen... L'únic que he sentit és que maten a la gent innocent, i això em fa posar dels nervis.

–Ah... Em... em pensava que els teus pares havien mort per ells... –dic. Ella es para de cop, i es queda amb la mirada perduda, igual que la Jane.

–Bé... És... és difícil d'explicar. –aixeca la mirada cap a la copa dels arbres que ens rodegen–. Mira... els meus pares no... –però es queda a mitges, i mira de reüll alguna cosa–. Què és allò?

Jo em quedo uns instants pensant en el que ha dit. Els meus pares no... Què deuria voler dir? Però deixo d'hipotetitzar i fixo la vista cap on mira la Cloe. Ella em va senyalant el que ha vist, però jo no aconsegueixo percebre-ho. Finalment, em diu que la segueixi, i que ja ho veuré quan hi arribem. Avancem per la selva uns trenta metres, i arribem en un espai obert envoltat per tots els arbres. La clariana és seca. No té herba ni arbustos baixos, tan sols és una petita plana de terra. El que em sorprèn, és que al vell mig del clar, s'hi alça una enorme torre de metall que sembla que arribi fins als núvols.

–És una torre elèctrica! –diu la Cloe amb un to de diversió, com si s'hagués trobat una joguina. Aleshores es posa a córrer cap a la torre, i jo la segueixo.

–Elèctrica? –faig jo confús. La veritat és que he sentit a parlar de l'electricitat, i sé que els caçadors la utilitzen, però, per què deu servir una torre com aquesta?

–Sí, mira. –em senyala cap al capdamunt. Em fixo en que hi ha uns cables que pengen de la punta, com si algú els hagués tallat–. Els cables servien per conduir l'electricitat d'un lloc a l'altra, i les torres eren una mena de pilars perquè estiguessin alçats. Aquesta està abandonada. –s'acosta encara més a la torre, i teatralment, apropa la mà lentament al metall, com si tingués por de tocar-la, tot i que només ho fa de broma–. Sempre he tingut curiositat per escalar aquestes coses. Però... no... –diu com si estigués trista per no fer-ho. Jo començo a riure i no puc parar. Es veu que la Cloe és així, molt comediant. –De pressa! Em sembla que ens han vist! –segueix fent teatre, mentre que jo ja no sé ni de què parla.

–Estàs boja. –li dic en el bon sentit, sense parar de riure–. Em recordes a la Jane. Bé, abans de començar el viatge.

–Abans de començar?

–Sí... –faig amb una expressió que sembla més de fàstic que de pena–. Abans era tan divertida, boja i comediant com tu. I a més era hiperactiva. Però sembla que des que vam marxar de casa nostra està molt apagada.

–És estrany que li hagi desaparegut la hiperactivitat.

–Ja ho sé. I no sé què li passa.

La Cloe em posa la mà a l'espatlla com a acte de consol. No m'hauria imaginat mai que em faria amic d'una desconeguda tan ràpidament. Jo sempre he sigut molt tímid amb la gent que no conec. Fins i tot, durant els dies després de conèixer la Jane en els que ens ensenyàvem mútuament les nostres tècniques de supervivència pròpies, no sabia què dir-li, i no va ser fins al cap d'un bon temps no vaig ser capaç d'explicar-li tot com fa un millor amic, al contrari d'ella, que al primer dia ja em va narrar tota la seva vida. I em pensava que em passaria el mateix amb la Cloe, però no ha estat així. I me n'alegro.