La Llei del Bosc

*27

27

SENSE QUEDAR-NOS NI UN SEGON MÉS A FORA, quan l'Edward ja està mínimament bé decidim entrar als passadissos als que tant desitjàvem arribar, i ell ens segueix, si més no per no quedar-se sol a l'exterior, i per acomiadar-se de nosaltres. Amb la ferida de la bala hem fet igual que amb la meva. Tan sols després de treure-li del pit, i li hem embolicat amb un tros de roba perquè en principi no se li infecti. Però no estic segur que això el protegeixi gaire, i a més, sense les medicines no podem curar gran cosa. Quan estem dins l'edifici, amb prou feines hi cabem tots a dins, i aquí sí que és tot fosc després de tancar la porta. Però escales avall es veu llum, així que sense més preàmbuls comencem a descendir escaló per escaló fins que arribem davant d'una gran sala subterrània, la qual és plena de llits, taules i cadires. És el refugi que esperàvem trobar. Se'm fa estrany que ningú hi hagi entrat des que va ser abandonat, però la porta estava totalment rovellada, i abans de rebre el tret, l'Edward l'ha hagut d'envestir per tal d'obrir-la. Ens asseiem en una taula bastant gran on sorprenentment encara hi ha els plats, gots i coberts, com si la gent que es refugiava aquí hagués fotut el camp a corre cuita, sense recollir res, ja que els llits també estan fets, amb les coixineres i els llençols posats.

–Quedem-nos aquí mentre recollim queviures pel viatge d'aquí fins al pròxim búnquer. –proposo.

–Jo sortiré a caçar, si voleu. –s'ofereix la Jane.

–Doncs jo vinc amb tu. –s'hi afegeix la Cloe.

–Jo ja tornaré cap a dalt. –ens diu l'Edward–. Que us vagi bé...

–Estàs de broma, oi? –salta la Jane. L'Edward posa cara de confusió.

–Estàs ferit. –li explica la Cloe–. Et penses que sobreviuràs allà fora, amb tota la penya perseguint-te?

–Has de venir amb nosaltres, sí o sí. –concloc.

Ell dubta una estona. Aleshores es mira la ferida, encara que no la pot veure perquè porta l'uniforme per damunt del tros de roba que li tapa.

–Esperava que diguéssiu això. –somriu.

Així doncs, la Cloe i la Jane surten a caçar amb la ballesta, i jo li dono la meva pistola a la Cloe per si de cas els passa res. L'Edward i jo ens quedem dins el búnquer, i ell s'estira en un dels llits a reposar, mentre jo exploro el recinte. És brut i deteriorat. Les parets estan fetes de formigó, cosa que no les fa gaire atractives. El terra és de ciment, i bé, els llits i les taules no és que es pugui dir que són de gran qualitat. Es nota que és un lloc per sobreviure durant algun bombardeig. Al final de la sala hi ha dues portes, una du cap a una sala més petita on hi ha els lavabos, unes dutxes en filera i uns vestidors. A l'altra porta suposo que comença el túnel cap al següent refugi de la cadena. Hi trec el cap, i veig que la meva teoria era certa. Un llarg passadís s'estén davant meu, il·luminat per diferents entrades de llum que hi ha al sostre cada vint metres, encara que algunes estan tapades per la vegetació que ha crescut. Des de dalt deuen semblar clavegueres. Gràcies a aquesta llum puc veure l'aspecte del túnel. No és gaire diferent del que tinc al darrere, on hi ha els llits, ja que les parets i el terra estan fets del mateix material, tot i que em fixo en que al llarg del passadís hi ha diferents portes a les parets, a les quals comencen unes escales de cargol bastant estranyes que baixen cap a la foscor. No sé què hi ha allà baix, ni ho vull saber. Fa pinta que si hi baixo em fotré una hòstia amb el terra. Torno cap al refugi, on l'Edward encara descansa al llit, respirant com si s'afogués.

–Estàs bé? –li pregunto acostant-me a ell.

Fa una ganyota, i respira fondo. Sembla que es vol aixecar però no té prou força, o sigui que l'ajudo.