La Llei del Bosc

*12

12

FA UNS CINC MINUTS QUE CAMINEM i l'únic que hem fet és avançar en línia recta pel passadís fosc i tenebrós on ens trobem. Ens hi veiem gràcies a unes entradetes de llum que hi ha al sostre periòdicament, que il·luminen cada trenta metres que fem.

–No fotis! –fa la Jane.

–Què?

–Que el túnel va cap al nord! –en girar-me cap a ella, veig que està observant la brúixola.

–I què esperaves, si és paral·lel al canal d'aigua?

–Ah.

–Vinga, Jane, marxem d'aquí.

Ella esbufega, com si m'anés a engegar que sóc un pesat i un avorrit, però enlloc d'això gira cua i torna a caminar en direcció a la sortida. Això sí que no m'ho esperava, que em fes cas al primer cop que li dic. Serà que ella també n'estava farta, d'explorar aquest lloc desolat. Els últims metres els fem corrent, ja que no volem perdre més temps del que hem perdut fins ara. Quan estem a punt d'arribar al principi, ens aturem a agafar aire, i la Jane aprofita per dir-me:

–Em pensava que trobaríem alguna cosa interessant.

–Segur que n'hi havia alguna. –agafo el pany de la porta metàl·lica i l'empenyo per sortir a l'exterior del túnel–. Però ja t'he dit que seria una pèrdua de temps...

Quan ja he sortit em trobo un caçador davant meu, observant el canal d'aigua, que a l'haver sentit les meves últimes paraules es gira de cop, agafant la seva arma i apuntant-me. Però involuntàriament, la meva mà dreta agafa la destral de la beina, i la llança contra el pit del caçador, el qual cau desplomat al terra per la ferida mortal que li he fet al tòrax. Quan m'he adonat del que acabo de fer, la meva mà està aixecada, com si encara no hagués llençat l'arma, i el cor em batega a mil per hora. Aleshores surt la Jane de darrere de la porta, i fa un crit apagat al veure el cadàver del caçador amb la destral clavada al tòrax. Respiro fondo, i intento controlar el meu cor, el qual els seus batecs em ressonen com si em vibrés tot el cos. M'acosto lentament al caçador mort, i posant-li una mà al pit, li arrenco la destral, deixant a la vista la gran ferida mortal, i seguidament, la netejo submergint-la uns segons al reg, perquè l'aigua corrent s'emporti la sang. Em ve al cap la idea d'agafar la seva arma, però prefereixo no fer-ho, ja que no tinc ni idea de com funciona, i encara ens podria matar a la Jane i a mi. Ella sembla que està a punt d'obrir la boca per dir alguna cosa, però una veu furiosa l'interromp.

–Què heu fet!? –crida un altre caçador des de dalt de l'escala. La Jane i jo ens refugiem de seguida darrere la porta, a l'interior del túnel de nou, i la tanquem amb un baldó gegant gairebé rovellat que abans no ens havíem fixat en la seva presència, creient que així estem salvats, però el caçador ens avisa que la nostra teoria no funcionarà–. Volaré la porta!

En sentir-ho, els dos ens posem a córrer túnel endins, ja que si el caçador fa volar la porta, no volem que l'explosió ens mati a nosaltres. Correm tant ràpid com podem, fins que quan estem a uns cinquanta metres, sentim un gran estrèpit, seguit d'un moviment del terra que ens fa perdre l'equilibri, i tot de fum que ens tapa la llum que prové de la sortida. Sentim les passes del caçador com ha entrat al túnel, i veiem la seva silueta que avança lentament entre el fum que ja es va esvaint. Estem amagats entre la foscor, i ell no ens veu. Sento que la Jane està fent una mica de soroll, i em proposo fer-la callar, però m'adono que el que està fent és col·locar una fletxa a la ballesta i tensar la corda, i la deixo fer. Les passes del caçador es senten cada vegada més fortes, fins que arriba un punt en què ja el veiem completament. Aleshores, la Jane prem el gallet. La fletxa surt disparada, creua el núvol de fum, i finalment es clava al pit del caçador, que cau al terra al igual que ho ha fet aquell altre d'abans. Quan ens adonem que ja és mort, la Jane s'acosta a ell per treure-li la fletxa, i sortim corrent cap a l'exterior de nou.