La Llei del Bosc

*2

2

QUAN ARRIBO A DALT DEL TURÓ, estic al davant de la sequoia de la Jane. Ara hi ha una escala feta de branques que ella i jo vam construir després de conèixer-nos, perquè jo pogués pujar fàcilment. L'escala arriba fins a una mica més de la meitat del tronc, on comença la corda que des d'aquell dia ha quedat permanent, lligada a la barana. Jo sóc l'únic que pujo d'aquesta manera. La Jane prefereix seguir pujant a la seva.

A prop d'uns arbustos, veig la Jane estirada, amb el cap abaixat, com si estigués llepant el terra. M'acosto a ella i dic:

-Sembla que t'hagis mort. -una mica de la broma, i ella s'aixeca d'una revolada i em mira.

-No diguis bestieses, que no m'he mort!

-Ja ho sé, burra. I què feies?

-Estava buscant petjades, per si havia passat algun animaló per aquí. I ara que hi penso, i la trampa que vas deixar ahir al vespre?

-Ah, sí. Anem a buscar-la.

Ahir vaig deixar la trampa preparada en un bosquet d'arbres baixos i coberts de milers de fulles verdes, on quan ara hi arribem, està tot en silenci. No se sent el soroll de res, ni dels ocells cantant. És com si el temps estigués paralitzat i la Jane i jo fóssim els únics que ens podem moure. Veig el lloc on vaig col·locar la trampa, al peu d'un arbre.

-La trampa és allà.

Ens hi acostem i de seguida veiem que aquesta nit, cap animal ha aparegut per aquí. Gairebé no m'havia passat mai que no hi caiguessin, i quan em passava anava a pescar al riu abans que ho veiés la Jane, ja que si fallo en alguna cosa, de seguida es burla de mi. Llàstima que avui hagi vingut amb mi. Només de veure què ha passat, ja s'està pixant de riure.

-I ara què? -la Jane no em fa cas i continua rient-. I ara, què? -li torno a preguntar una mica dels nervis. Finalment para de riure, i em contesta fregant-se la cara.

-Què vols que fem? -ja sabia que diria el que li està a punt de sortir per la boca, però volia allargar el temps perquè es posi a ploure i no ho haguem de fer-. Caçar.

Seguint el rastre d'un cérvol que ha trobat la Jane, hem donat la volta a tot el turó, i aquest rastre ens ha portat al mateix lloc on estàvem. El bosc és fosc i humit. Els ocells no canten i tot està dominat per la quietud. La Jane està davant meu, amb la ballesta a les mans i una fletxa preparada per ser disparada. Caminem en silenci entre mig de la multitud de vegetació, trepitjant la molsa tova i flonja.

-Espero que no es posi a ploure. -diu la Jane. Mira un moment el cel ennuvolat i de seguida abaixa el cap i torna a concentrar-se-. M'encanta caçar.

-A mi també. -menteixo. En realitat, no és que ho odiï, però després d'anar tants dies a caçar perquè la Jane ho vol, i sobretot quan tenim el rebost ple, al final es fa una mica pesat. Aquí no hi ha res. Cap animal. Espero que la Jane se n'adoni i decideixi abandonar la cacera-. Jane, aquí no hi ha...

-Xxxxttt! Calla. -fa amb veu baixa.

Aleshores se sent un petit soroll de fulles movent-se a la copa d'un arbre. De cop i volta, la Jane es gira cap a mi i dispara una fletxa sense apuntar. M'haig d'apartar perquè sinó me la clava a mi. La fletxa va directa al fullatge de l'arbre, i tot seguit, se sent el crit d'un animaló. Es veu una cosa que cau al terra. La Jane corre cap al lloc on ha caigut i l'agafa per la fletxa com si l'estigués rostint al foc. Un esquirol. Ja sé que després de trobar la ballesta es va entrenar per tenir molt bona punteria, però és que això ja és massa. Aquest do, no deu venir de família?

-Jane, aquí no hi ha... ai! -em diu imitant-me amb una veueta molt aguda.

-Jo no tinc aquesta veu. -ella segueix rient-. I que tu riguis no vol dir que faci gràcia. -somric. La Jane es continua petant de riure. D'acord, m'havia equivocat. Ja està. Però ella segueix rient durant una bona estona, i jo em quedo esperant que acabi amb els braços plegats.