La Llei del Bosc

*24

24

-ES POT SABER QUI EREN AQUESTS IMBÈCILS? -exclama la Cloe quan creiem que ja ens hem allunyat almenys un quilòmetre.

-Ni idea... -li dic-. Però sens dubte estan tocats de l'ala.

-I jo que em pensava que els pantans estaven deshabitats... -comenta la Jane-. I estan petats de sonats!

-Però ara què fem? -pregunto-. Estem massa a prop del seu poblat. Si no ens movem ens atraparan.

-A hores d'ara ja es deuen haver adonat que hem fugit. -la Cloe té raó. Segur que ja estan venint cap aquí.

-Podem seguir fins que es faci fosc. -proposa la Jane-. I buscar un lloc per passar la nit.

Amb les poques forces que tenim, ens passem mitja hora avançant en direcció contrària al poblat, sense donar importància si ens dirigim al nord o al sud. Aleshores, el cel es torna de color ataronjat, fent que ens adonem que ens queda poca estona per trobar un lloc per dormir. Segurament ens hem allunyat un quilòmetre més, o sigui que estem a dos mil metres d'aquella comunitat de delirants. Igualment, sabem del cert que ens estan seguint. Ves, potser ens estan observant i tot, des de darrere d'aquesta vegetació tan espessa. Però seguim caminant. Potser ens equivoquem. Potser no s'han ni molestat a perseguir-nos, i ara ens estem preocupant per no res. Però el que ens ha passat avui ens obliga a tenir por. Ja no ens sentim com si ho poguéssim afrontar tot. Hem escapat d'aquell lloc pels pèls, i si ens tornessin a agafar, potser no tindríem tanta sort. Per això, encara que ningú ens estigui assetjant, no podem parar de caminar per fugir. Com més aviat arribem al final d'aquests maleïts pantans, millor. Però al cap d'una estona d'estar caminant sense parar, m'adono que tot allò de que potser no ens estan perseguint, tan sols eren pensaments positius per controlar una veritat imminent. Jo, que camino al davant de tot, apartant tota la vegetació del mig, segueixo avançant durant uns segons sense adonar-me que la Jane i la Cloe ja no caminen darrere meu. Em giro tot confús. No hi són! És com si hagués estat caminant sol tota l'estona. Però on s'han ficat? Les crido desesperadament. L'últim que desitjo és quedar-me sol en un lloc com aquest, i si no apareixen, s'haurà fet realitat. De sobte, noto una punxada al coll. És que m'està picant un mosquit? Em proposo a matar-lo amb un cop de mà, però quan ho vaig a fer, comprenc que no era un mosquit el que m'ha picat, sinó un dard que m'ha injectat alguna cosa al cos. De seguida, un dolor horrorós em comença a recórrer per les venes. Començo notant-ho al coll, i es va expandint cap al tronc, fins que em paralitza tot el cos, i caic a terra. Crido perquè algú em senti i m'ajudi, però m'adono que aquí només hi ha la persona que m'ha disparat el dard amb la seva sarbatana, o sigui que em limito a esbufegar ràpidament, i respirar fondo per no pensar en el mal. I a la Jane i a la Cloe, què els hauran fet? Se les han emportat? L'únic que em puc imaginar és una escena on els tres cremem dins una foguera, que és el que pretenen aquesta colla de bojos, abans que el verí m'afecti tant que em fa desmaiar-me.

Quan obro els ulls, estic estirat al terra, tancat un altre cop en aquella cambra fosca d'on abans he escapat. No pot ser. Com em pot estar passant això? Un altre cop en aquest lloc, on en qualsevol moment em poden tirar a la foguera, i sense saber si ja han tirat a les dues persones que m'importen més en aquest món. Sense elles no podria anar enlloc, no podria fer res. Em seria totalment impossible viure. Noto que els ulls em comencen a picar i a gotejar. La cara em tremola de les ganes que tinc de plorar, i no tardo a ofegar les meves penes en uns crits gairebé insonors que sorgeixen de les profunditats del meu coll. Començo a plorar com mai havia fet abans. Mai havia sentit tanta por, ni quan m'enfrontava als caçadors. De sobte noto com si tingués fred, i és que en fa, però em sento com si estigués enmig de la neu. Arronso les cames per tenir el cos més calent, i noto una cosa dura i freda sota la meva dessuadora. La pistola. Em sento inconscient del que faig. La meva mà dreta l'agafa, amb el dit índex damunt del gallet, i la trec a l'exterior, col·locant-me el canó just al davant de front. El front se'm congela amb el tacte de l'arma. Els ulls em ragen contínuament, i no puc parar de tremolar. Potser la Jane i la Cloe ja estan mortes, i al cap d'una estona també ho estaré jo. De què serveix viure unes hores més, i a més patint? Potser és millor que acabi amb tot això ara mateix. Em decideixo. El meu dit està a punt de prémer el gallet, i només puc pensar en les dues noies que m'han donat força tot aquest temps, que m'han fet veure les coses clares en els moments difícils, i que m'han ajudat a seguir endavant tot i els obstacles que se'm presenten al davant. Sí, seguir endavant. Sense adonar-me'n, vaig allunyant la pistola cada vegada més del meu cap, i respiro fondo per relaxar-me. No ho puc fer. Potser encara estan vives, i encara ens podem salvar. La porta s'obre de bat a bat, i entra un home gros, cepat, amb els braços musculats, que segurament es proposa a dur-me a algun lloc. I aleshores, el meu dit índex torna a tocar el gallet de la pistola, i sense que el meu cervell doni l'ordre, el premo. I l'últim que sento és un gran espetec, abans de veure com l'home gros que ha entrat cau mort al terra davant meu, després de rebre un tir al cap. No me'n sé avenir. Ni me n'he adonat que he disparat contra ell. Però ara tinc una oportunitat d'escapar, la que esperava pensant que seria impossible.