La Llei del Bosc

*18

18

"QUAN TENIA QUINZE ANYS, la maduresa es va apoderar de mi. Sempre havia sigut molt tranquil, i havia sabut què fer en les situacions complicades. Sí, mai havia sigut com la Jane, despreocupada i només amb ganes de passar-s'ho bé. Però als quinze anys, a mitjans de l'adolescència, la meva ment va canviar per complet. Vaig començar a pensar en les coses importants, i no en divertir-me. I això va fer que tingués una temporada bastant seriosa, en la que la Jane es va adonar que les seves ximpleries i els seus acudits dolents ja no em feien gràcia. Va estar uns quants dies preguntant-me sense parar què em passava, i jo li evitava les preguntes, dient-li que d'aquí poc plouria, o que havíem d'omplir el rebost abans que molts animals comencessin a hivernar. Va arribar un dia que, ella estava farta del meu sobtat canvi d'humor, i se'm va llançar al damunt posant-se de coll i be, com feia sempre, però va triar un mal moment, doncs estàvem caminant just pel costat d'una torrentera formada per un petit rierol, i al tirar-se damunt meu, vaig perdre l'equilibri, i els dos vam rodolar marge avall, fent que jo m'esquincés el genoll al colpejar-me amb una roca que sobresortia. Quan la caiguda va frenar, la Jane estava rient, sense adonar-se del que m'havia passat, com si caure per un tàlveg hagués sigut una cosa amena, però a mi el genoll em feia un mal terrible, i fins que no vaig gemegar de dolor, ella no se'n va adonar. Aleshores em va voler venir a ajudar, però jo ja m'havia pogut aixecar del terra sense la seva ajuda. Llavors em va preguntar si estava bé, si m'havia fet gaire mal, i jo només vaig saber dir-li una cosa. "Madura, Jane", va ser l'únic que em va sortir de la boca en aquell moment. Vaig estar uns dies pensant en el que li havia dit, i amb prou feines ens parlàvem, jo per estar enfadat, i ella per sentir-se culpable. Fins que em vaig adonar que no es pot obligar a una persona a madurar, a créixer. Des d'aquell moment, l'equanimitat i l'aplom em van desaparèixer del cap, i vaig tornar a ser com abans, aquell nen alegre i tranquil que havia sigut sempre, i la Jane i jo ens vam reconciliar. I d'aquesta manera vam continuar estant fins que se'ns va presentar un idil·li que era massa per nosaltres, i vam abandonar les nostres cases, per emprendre un viatge que se suposava que ens havia de canviar les vides, tot i que no sabíem si a millor, o a pitjor. Però des del moment que vam deixar enrere les muntanyes frontereres de la vall, les meves paraules sobre madurar es van fer realitat a la ment de la Jane, o això crec. Ja no feia tonteries a totes hores del dia, ni m'explicava els seus acudits dolents. Ja m'havia semblat que era això, que cada vegada es feia més gran, i havia deixat enrere aquella nena afectuosa i plena de sorpreses, fins que vam conèixer una altra noia, la Cloe. Ella es feia amb tothom, i m'havia fet sentir com la Jane ja feia temps que no em feia sentir. El que em va sorprendre, va ser que la Jane, quan estava amb la Cloe, tornava a ser la d'abans, i quan estava amb mi, es tornava a fer la rigorosa Jane que m'havia demostrat ser durant tot el nostre viatge passat. És això, la maduresa? Ignorar a un amic de tota la vida, i abandonar el teu "qui" que has conservat sempre, des que eres petit? Perquè si és això, em nego a fer-me gran".

DIA 140

L'hivern ja ha arribat. Som a principis de febrer, i tot i que en aquesta zona climàtica no faci el mateix fred horrorós que feia a la vall, no ens podem banyar, i no podem anar amb màniga curta com fèiem a la tardor, sinó que ara hem de portar almenys pantalons llargs i una dessuadora o un jersei, que per tots, és la peça de roba més còmode per protegir del fred. Jo vaig combinant cada dos dies dos texans, uns del seu típic color blau, i uns de negres, amb una dessuadora també negra. La Cloe en porta una d'un color fúxia bastant llampant, i la Jane un jersei de llana violeta amb sanefes roses i vermelles. La gran ferida que tenia a l'espatlla ja gairebé ha desaparegut. No em paro de repetir la pregunta "què hauríem fet sense la Cloe?". Ara que durant aquesta temporada no em puc banyar els matins, em conformo contemplant les postes de sol al mar, cada vespre, assegut al penya-segat amb els peus suspesos a l'aire. Potser un qualsevol s'hauria avorrit de mirar com el sol s'amaga darrere d'aquesta extensa capa d'aigua cada dia, durant dos mesos i pico, però jo no. És més, és una de les coses que m'alegren el dia, veure com la llum va desapareixent, deixant el firmament en total obscuritat, on tan sols els milers d'estrelles es fan veure enmig de a fosca nit. És llavors quan, cada dimarts a la nit, com avui, la Cloe encén tot d'espelmes i ciris, i la Jane i jo l'ajudem a escampar-los per tot arreu. En posem a la terrassa, damunt de la taula, a les finestres dels tres edificis, a la sorra de la platja, al penya-segat, als graons de l'escala, i fins i tot unes quantes a l'interior de la llanxa. No ho fem per cap utilitat en concret, doncs amb una candela ja tenim suficient llum per caminar entre la foscor. Simplement, el que fem és com una antiga tradició de la Cloe, que duia a terme amb la seva família els dimarts, suposo que perquè era un dia especial. És tan sols un acte de relaxació, i de tranquil·litat, abans d'anar a dormir. Caminem tranquil·lament per la platja, apagant les espelmes amb els nostres bufs a mida que avancem cap a la casa, i quan estem allà, apaguem les de la terrassa, i continuem amb les de l'escala, fins que tots ens hem ficat dins del llit. Però avui, quan la Jane i jo ja teníem un peu a l'escala, hem vist que la Cloe ha deixat una espelma encesa, i l'havia agafat amb les mans, quedant-se al costat de l'embarcador.