La Llei del Bosc

Quarta part: EL PANTÀ *22

22

LA LLUM DEL FOC ÉS L'ÚNIC QUE ENS IL·LUMINA. Els nostres rostres fan pampallugues taronges causades pels balls de les flames al espetegar amb els troncs de fusta que les alimenten. Durant la tarda hem estat baixant el vessant nord de la muntanya, on ja hi començaven a aparèixer moltes plantes, al contrari que a l'altra cara del mont. Arbres alts i gruixuts, això és el que ha començat com un simple canvi de vegetació, fins arribar al començament d'uns interminables pantans que s'estenen davant nostre, imponents, i plens de sorpreses, tan bones com dolentes. És aquí, al començament d'aquesta mà d'aigua bruta i pestilenta, on hem acampat per passar aquesta nit. No ens atrevíem a passar directament una nit al pantà, tot i que no serveix de res, ja que si hem de continuar endavant, la pròxima nit la passarem en aquesta terra fètida i tenebrosa, envoltat de tants perills que ens assetjaran a totes hores, i ens obligarà a tornar al mètode de vigilància nocturn que odiàvem tant quan vam passar aquelles nits a la selva. Però no sabria dir si tot això és pitjor que la selva. Tot i no estar al seu interior, del pantà ens arriben sons esgarrifosos que ens fan escagarrinar de por, sense saber del tot cert d'on provenen, ni què són. Simplement, al escoltar-los, fem un salt de l'esglai, o deixem anar un crit de temor a aquests sons aterridors d'animals depredadors o verinosos, que en qualsevol moment ens poden atacar, i l'únic que tenim per foragitar-los és el poder del foc contra les bèsties, i les nostres armes que no podem deixar anar de les mans per molt que vulguem. I així passem la resta de la nit. Jo no aconsegueixo aclucar els ulls, i segurament la Jane i la Cloe tampoc han pogut. És impossible dormir així, amb temor a tot el que t'envolta. Ni a la selva dormia amb tanta por. Ara n'estic segur. Em sembla que mai havia passat havia tingut aquesta sensació tan intensa d'aprensió.

DIA 177

Al matí, quan surt el sol, gairebé ni es nota la seva claror. Si no fos perquè la Jane i la Cloe em desperten, m'hauria quedat dormint tot el dia, pensant-me que encara no s'hauria fet de dia. Ara que no és tan fosc, puc veure bé com és el lloc on ens trobem. Igual de tenebrós com m'ho imaginava, sí. Ens trobem al principi de tot, just al davant de l'aiguamoll infinit, fet d'una aigua immunda, d'un color marró que fa semblar que es tractés de fang líquid, plena de plantes aquàtiques a petar, un número inacabable de boga, nenúfars, joncs i algues, que envolten uns arbres massa gruixuts i alts que creixen al bell mig de l'estanc, plens de vegetació que s'enfila pel seu tronc i arriba a les seves branques grosses i llargues cobertes d'una mena de verdet que penja d'elles com si fossin uns cabells despentinats. I només hi ha unes poques parts de terra ferma on es pot caminar sense enfonsar-te en un bany pudent, que és per on pretenem avançar.

Així doncs, intentant no pensar en totes les coses que arribem a témer, reprenem el viatge d'on el vam deixar, per enmig de milers de plantes espesses que ens compliquen l'avanç. Jo em poso al davant, amb la destral, tallant i apartant totes les mates que se'ns planten al davant, per així obrir-nos pas. Ningú de nosaltres està content amb el que estem fent. És més, desitgem intensament arribar per fi al final d'aquests aiguamolls, tot i que sabem perfectament que avui no serà aquest dia. L'indret és ple de mosquits que no ens paren d'intentar picar. La majoria ens els traiem de sobre abans que ens puguin començar a xuclar la sang. No obstant, jo estic ocupat fent-nos camí, i és inevitable que algun o altre insecte em pugui prendre la sang. I no tinc ni idea del que poden portar aquestes bèsties, però quan me n'han picat ja bastants, noto com unes punxades a la panxa. Però no crec que sigui per això. Segurament només és flato. Al migdia ens aturem per dinar. Ja gairebé no ens queden llaunes de menjar preparat. En el moment que les vam agafar n'hi havia tantes... Però em pensava que ens durarien encara menys. El que passa és que, enlloc de malgastar-les totes de cop, hem aprofitat per caçar o menjar plantes i fruites quan en teníem la oportunitat, i així reservar-les per més endavant. A més, durant els mesos que vam estar vivint a casa de la Cloe no en vam encetar ni una, ja que allà teníem carn, peix, verdura i fruita assegurades. Fins ara no se'ns havien acabat, i ara encetem la penúltima llauna. Ara. Quan més les necessitàvem, en aquest lloc on vés a saber on trobarem aliment. Després de dinar ens tornem a posar en marxa. Caminem sense descansar en línea recta, jo de nou al davant, després la Cloe, i per últim la Jane, que per la cara de fàstic que fa, sembla que és la que pitjor s'ho està passant en aquests moments, i no para de fer preguntes que em posen nerviós, a més del flato que cada vegada noto més punxant, fins al punt de semblar l'efecte d'una passa de mal de panxa.