La Llei del Bosc

*23

23

UNS ESTREPITOSOS SOROLLS EM FAN OBRIR ELS ULLS DE COP. Me'ls frego per veure bé on estic, i el primer que veig és la Jane, al davant d'una porta de fusta, donant-li mastegots, i cridant com una boja dient "Deixeu-nos sortir, malparits!", fins que la seva veu es va tornant més feble, i comença a plorar exasperadament.

–Dave! –fa la Cloe sorpresa, però també ploriquejant, al veure que m'he despertat, i en sentir-ho, la Jane es gira de cop, deixant a la vista la seva cara de desesperació plena de llàgrimes, i ve corrent cap a mi per agafar-me ben fort de la mà.

–Dave, Dave! –fa–. Ens volen matar!

–Com que ens volen... –li contesto encara confús–. Són caçadors?

–No, no... Són uns tocats del bolet. Estan bojos! –em diu sense deixar de plorar.

–Ens han dit que ens sacrificaran en un ritual, o alguna cosa així. –m'explica la Cloe apujant-se els mocs i amb la veu inquieta.

Observo l'habitació on estem, que encara no m'hi havia fixat. És feta de fusta, tan les parets, com el terra i el sostre, i deu fer tan sols uns quatre metres quadrats. El lloc és buit. No té cap taula, ni cadires, i molt menys llits per dormir-hi. Això sí, té penjades a les parets tot de decoracions sinistres, com per exemple calaveres humanes o d'animals, màscares funestes, i l'únic que ens il·lumina són unes espelmes que hi ha damunt d'una prestatgeria, i una finestreta amb barrots que hi ha a la part superior de la porta. Clarament són bojos, com ha dit la Jane. Però què els ha dut a voler-nos mal? Què els hem fet, nosaltres? Repenjo una mà al terra per aixecar-me, i em poso dret al mateix lloc on estava assegut. Tot seguit, les dues noies imiten el meu alçament.

–Què vols fer? –em pregunta la Cloe.

Jo li estic a punt de dir-li que no en tinc ni idea, que solament m'he aixecat perquè el terra m'ha deixat el cul quadrat. Però de sobte s'obre la porta de bat a bat. Tota la llum del dia que trobàvem a faltar se'ns presenta al davant encegant-nos amb la seva claror. I entra a la sala un home, aquell home de pell fosca que m'ha fet quedar inconscient amb un cop del seu fusell. Ara porta una pistola a la mà, i entra mosquejat fins que arriba davant de la Jane. Llavors alça la pistola, i apunta al seu front. Estic a punt de cridar, o de fer alguna cosa, però m'adono que l'únic que pretén fer és amenaçar-la.

–Si et torno a sentir cridar, no dubtaré en matar-te abans d'hora. –li diu en to que fa evident que està emprenyat.

La Jane es queda callada, tot i que jo li veig a la cara que té ganes de dir-li que si igualment ja estem morts, de què ens serveix viure unes hores o uns dies més tancats en una habitació buida? Però s'aguanta, ja que sap que si obre la boca, aquest paio és capaç de disparar-li. Però la pistola no apunta cap a mi. Abans d'atacar-lo d'alguna manera, li agafo el braç on té la pistola, i l'aixeco cap amunt perquè no pugui disparar contra ningú, i tot seguit li dono un cop amb el puny a l'estómac, que per experiència, sé que és un lloc on fa un mal horrorós, però ell suporta el dolor, i amb la mà on no té l'arma, aprofita per donar-me un cop a la cara, fent que sigui jo, el que no puc aguantar el mal. Em poso les mans a la cara, ja que, tot i que és innecessari, és un acte reflex. Aleshores és quan m'adono que la boca m'està sagnant. Escupo saliva barrejada amb sang cap a un costat, i em disposo a tornar-m'hi. Però la Cloe se m'avança, i li clava un mastegot a la cara, igual que m'ho ha fet a mi, i quan ja està gairebé estabornit, repeteixo la jugada de la Cloe, amb totes les meves forces, i finalment el deixo al terra, incapacitat.

–Estàs bé? –em pregunten les dues preocupades. M'adono que la boca encara em goteja, i començo a escopir, fins que ja no hi tinc ni gota de sang, i me la netejo amb la mà.