La Llei del Bosc

*19

19

DIA 173

HAN PASSAT VINT-I-VUIT DIES des que vam fugir de la destrucció que havien deixat els caçadors a casa de la Cloe. Ella ja ho ha superat. Al principi estava neguitosa perquè sabia que segurament mai tornaria a veure casa seva, però ho ha assimilat. Bé, igual que la Jane i jo. També ens feia por abandonar les nostres llars, doncs on t'has criat, on has estat tota la vida, per tu és com si fos el lloc més segur del món, i que tot el que hi ha lluny i el que encara no has vist, tot allò desconegut, és perillós. Però no sempre ha de ser perillós. Durant aquests dies hem tingut l'ai al cor a totes hores. No podíem parar de vigilar mentre conduíem la llanxa cap a l'oest, que segons el mapa és on hauríem d'anar, tot i que ja hem tornat a canviar el rumb de nou cap al nord. A cada moment ens donava la sensació que apareixia un helicòpter del no-res i ens començava a disparar fins que acabéssim morts, si aquesta vegada no tinguéssim tanta sort. Durant les nits ens aturàvem en una platja i hi acampàvem, tot i que fèiem torns de vigilància, una idea que no se'ns havia acudit ni a mi ni a la Jane durant el nostre viatge passat, per si apareixia un animal salvatge d'entre la foscor. Tot i així, després de malgastar les nostres nits en vetlla mentre podríem haver estat dormint, els caçadors no han donat cap senyal de vida. Avui tan sols ens hem despertat d'una dura nit sense acció, i havent esmorzat una mica de fruita, ens hem posat en marxa. I aquí estem, navegant cap al nostre destí, sense saber quins perills es esperen, si és que ens n'espera algun.

–Us he de donar una mala notícia –ens avisa la Cloe sense deixar de conduir la llanxa.

–Quina? –li pregunto jo acostant-me a ella.

–El combustible del motor s'està acabant.

–Què? –fa la Jane.

–Jo gairebé mai feia servir la llanxa, perquè així sabia que el combustible mai s'acabaria, però com que últimament n'hem fet servir tant, el motor no tardarà a aturar-se.

–No passa res, igualment ja sabia que no podíem arribar fins a Canadà d'aquesta manera. –li dic.

–Sí, estava cantat. –em respon. Aleshores esbufega–. Però és una llàstima. Mira que tenia capacitat pel carburant, eh... I pensar que d'aquí unes hores quedarà inutilitzable...

–Era un record dels teus pares, oi? –li diu la Jane–. És l'únic que et vas poder endur de casa teva.

–Sí... –fa la Cloe assentint i amb una expressió d'aflicció, com si estigués a punt de plorar, però no ho fa, i es posa a estudiar una mena de roda gràfica a prop del volant–. Queden pocs minuts.

Els tres esbufeguem a l'uníson, i ens asseiem. Això de que la llanxa quedi inutilitzable ens anirà fatal. Bé, en realitat hem pogut fer molts, però molts quilòmetres sense haver de caminar. Aquests vint-i-vuit dies a bord de la llanxa ens han estalviat, potser, uns bons cinc mesos de camí, però pensar que podríem haver acabat el viatge, aquest viatge que ens semblava ben bé impossible, amb tan sols un any, i que per culpa d'un problema tan míser com la falta de combustible pel motor, ens farà haver de continuar de la manera que vam fer servir per arribar a casa de la Cloe, a peu.

Al cap d'una hora, aproximadament, la llanxa comença a fer pampallugues, apagant-se i tornant-se a engegar automàticament, i ens adonem que l'única opció que tenim és desembarcar a la platja, i continuar caminant. Sortim de la llanxa, i la Cloe apaga el motor d'una vegada per totes, ja que ara ja no es tornarà a engegar mai més, i ens endinsem a la selva, deixant abandonada a la platja, probablement l'eina que ens ha ajudat més durant aquest viatge. Està bé, sí, tan sols és una llanxa. No és cap cosa viva, i molt menys una persona, però desertar un objecte que ens ha fet tan servei, i que a part d'això, té un valor sentimental per la Cloe, és bastant dur. I no m'hauria pensat mai que em sentiria tan enfonsat per una cosa inanimada, però quan penso en la rapidesa amb què hauríem acabat el viatge si no hagués sorgit aquest problema, em vénen ganes de plorar, i veig com a la Cloe li cauen unes poques llàgrimes mentre ens allunyem del mar, i entrem de nou enmig d'aquesta gran multitud d'arbres humits i plantes espesses.