La Llei del Bosc

*10

10

DIA 9

A L'OBRIR ELS ULLS, m'adono que tinc el cap al terra, clavant-m'hi les petites pedretes que ocupen el camí de carro, mentre sento el soroll de l'aigua com corre pel canal sense parar. La llum del sol mig tapat per grans núvols que em toca a la cara em fa recordar el clima de la vall quan em llevava cada matí. El primer que veig és el cel ben cobert d'aquests núvols grans i grisos que l'ocupen tot i que, com he dit abans, amb prou feines deixen passar la llum del sol. Ahir ens moríem de set, i avui plourà. Quina merda. M'aixeco del terra. Per un moment havia oblidat el dolor de les pedres punxegudes al meu cap. Observo el meu entorn. Ara entenc perquè ahir em va semblar que arribàvem en un espai obert, doncs més enllà del camí i el reg, el paisatge és una gran vall coberta d'uns boscos que em recorden als d'on venim nosaltres, però que de la meitat de les muntanyes que l'envolten cap avall, és tot ple de prats d'una herba verda i llarga que es mou fent onades pel vent que provoca el clima d'aquest matí. La Jane està remenant la motxilla a uns metres de mi. Ara ja sé perquè no seguia a sota del meu cap, fent de coixí. Em fa una mirada d'ulls buits durant uns petits instants, i de seguida torna al que ella feia. Mare meva, què li deu passar ara? Veig que treu el trípode de capes de roba, el desplega i el deixa muntat al seu costat. Aleshores agafa la garrafa buida que des d'ahir a la nit que està tirada al terra, i la col·loca a sota de l'última capa de roba del trípode. Llavors agafa els dos gots que fem servir per beure aigua quan estem parats, i els omple els dos al canal, deixant caure després l'aigua a la primera capa de roba, la qual baixa cap a la segona, i finalment cau de la tercera capa a dins de la garrafa, que es comença a omplir a mida que la Jane va omplint els gots i buidant-los damunt del trípode. Finalment acaba, tapa l'ampolla i l'aparta del seu costat. Aleshores s'acosta cap a mi caminant com una mona, i jeu com una india al meu davant. El primer que tenia pensat preguntar-li és d'on ha tret aquests braçalets de colors que porta al braç dret, i aquest més gran i de color blau que porta a l'esquerre.

-D'on els has tret? -li pregunto fixant la mirada al seu braç, tot i que a ella encara no li ha quedat ben clar a què em refereixo.

-El què?

-Els braçalets. -dic-. Quan vam sortir no els portaves.

-Ah, sí. -comença a manipular-los, i al aixecar el braç dret em fixo en que el braçalet blau i gran es tracta d'un rellotge digital, el qual intento descobrir si funciona, però la Jane retira el braç abans que ho pugui veure. -me'ls vaig fer un dia d'aquests, amb coses de casa meva que tenia arreplegades a les butxaques. Són fetes de gomes de colors, i la blava és un rellotge.

-I funciona?

-No. No funciona. -diu. Estic a punt de preguntar-li per què el du, si no li servirà de res, però ella continua parlant abans que jo pugui obrir la boca-. I no em preguntis per què el porto. No és res més que una bajanada de les meves.

-D'acord. -accepto assentint. Val més deixar-la estar-. Valdrà més que ens mengem el cabirol abans que s'acabi de podrir.

De sobte, la Jane s'aixeca i mira cap a l'horitzó. Li pregunto què passa, però ella no em fa cas, i comença a caminar lentament, posant-se just al davant del canal, com si estigués disposada a capbussar-s'hi, i llavors, fa un salt ben alt i passa volant per damunt de l'aigua, acabant enmig dels prats d'herba. Aleshores es gira mirant-me.

-Dave, vine, de pressa! -es torna a donar la volta i comença a caminar, ara accelerant el pas de mica en mica.

-Jane! -crido, però resulta inútil. No em fa cas.

Començo a arreplegar els sacs de dormir, el trípode, la garrafa i les altres coses que estan fora de la motxilla, i ho col·loco tot a dins de qualsevol manera, prement perquè hi càpiga tot, i de seguida la tanco, i amb totes les meves forces, la llenço a l'altra banda del reg, fent que caigui al mateix lloc on estava la Jane fa uns segons, i que ara ja és lluny. Llavors salto jo. Tenim la sort que els dos tenim una gran agilitat a l'hora de saltar. No sé si ho podria aconseguir tothom. Començo a córrer intentant atrapar la Jane, que ja gairebé l'he perdut de vista. És aleshores, quan darrere d'uns arbres alts que hi ha davant meu, veig com de mica en mica, i a mida que avanço corrent amb la maleta a l'esquena, va apareixent la silueta d'un edifici en forma de prisma, molt alt, a darrere d'aquests. És fet de pedres unides per ciment, com la casa de l'Alfred, amb finestres petites fetes amb arcs, o això és el que em sembla des de la llunyania. Al cap d'uns segons, per fi m'és possible veure-ho tot. És un poble abandonat, molt petit. I l'edifici que veia és la torre del campanar. Veig la Jane com entra al poble. Però què fa? Ara accelero el meu ritme i corro tan com puc enmig d'una multitud d'herbes que sembla que em vulguin fer la traveta, i que al final ho aconsegueixen quan estic a punt d'entrar al poble. M'aixeco lentament. M'he fet unes quantes ferides a les cames, i tinc la roba xopa de l'humitat de la nit que s'havia acumulat a les herbes. Ja he perdut la Jane. La crido fort, però l'únic que em respon és el meu eco, ressonant per tota la vall, imitant-me. Començo a caminar a poc a poc, entrant al poble per unes cases que semblen ser de les afores, una de les quals té un jardí al darrere, que al passar pel costat, no puc evitar observar-lo amb tristor. Un petit terreny envoltat per tanques de fusta pintada d'un color blanc mig descolorit, que a l'interior hi ha un gronxador rovellat i solitari, que grinyola al moure's amb la força del vent, igual que fa moure totes les males herbes que cobreixen el jardí. Al costat hi ha un carreró que no està pavimentat, que seguint-lo, em du a el que sembla ser un dels carrers principals del poble. Aquest lloc encara desprèn més malencolia. Les cases, totes juntes, fetes amb maons de pedra, igual que el campanar, han esdevingut uns edificis misantròpics i afligits pel pas del temps, el que ha trencat els vidres de les finestres, ha podrit la fusta de portes i balcons, i ha fet créixer eures que cobreixen totes les façanes. Això em fa recordar una endevinalla que l'avi m'havia explicat, i que havia estat setmanes i setmanes intentant saber la resposta, fins que em va dir la solució. Què és l'única cosa del món que ho destrueix tot? La resposta és: el temps. I si ho penso bé, aquesta endevinalla té tota la raó.