La Llei del Bosc

*9

9

DIA 8

AVUI EM DESPERTO POSITIU, amb ganes d'avançar camí. Des del dia que vam sortir que no hem parat de caminar, i només hem descansat els moments que paràvem per menjar i dormir, com si fóssim una colla de nòmades apressats. Avui sembla que serà com els últims dies, sense que ens passés res, ni bo ni dolent. Després d'incorporar-me, em vesteixo amb la mateixa samarreta de fa dies i uns texans blaus que em vaig endur per si arribava el moment que m'anessin a mida, i resulta que ja feia temps que jo havia arribat a la seva talla. També em penjo un sarró i m'endinso una mica més al bosc, deixant enrere el quart campament que hem fet des que vam començar el viatge, i mentre la Jane apaga la foguera d'aquesta nit, jo em poso a buscar algun aliment vegetal. Des del primer dia només hem fet que menjar carn que hem caçat. Aquest bosc és ple d'animals, i no m'estranya, ja que al no viure cap ésser humà per aquests indrets, s'han anat reproduint i reproduint. Però menjar tan greix no ens ha anat gaire bé, i avui hem decidit que menjarem a la meva manera. Per això he sortit a buscar algun fruit silvestre comestible. A part d'animals, aquest bosc també és ple d'esbarzers, i he pensat que segurament puc agafar un bon grapat de dolces mores, ja que als dos ens encanten, però aleshores m'he adonat que estem en plena tardor, i les mores creixen a l'agost. He perdut l'esperança, ja que a part d'aquest fruit, no se m'acudeix res més que pugui créixer a finals de setembre. A la vall, l'Alfred tenia un hort al costat de casa, i teníem fruita i verdura de tota mena per menjar durant tot l'any. Però ara no sé què fer, tot i que continuo caminant entre els arbres, sense rumb, fins que em trobo davant d'un castanyer. És clar! Castanyes. Un fruit deliciós que creix en plena tardor. Llàstima que hem apagat la foguera. Si ens les volem menjar torrades, l'haurem de tornar a encendre. Però és igual. Quan estàs acostumat a encendre una foguera tres cops al dia, fer-ho et resulta d'allò més fàcil. L'avi sempre em deia que els humans ens hem tornat més forts després de la guerra, doncs hem après a sobreviure en les més dures condicions, i si una persona d'abans intentés sobreviure com ho fem nosaltres, podria aguantar com a mínim un any, i acabaria morint de les coses que a nosaltres ens poden semblar insignificants, com ara d'un constipat, o fins i tot idiotes, com per haver menjat una planta verinosa. Nosaltres ens coneixem la majoria de fruits i herbes tòxiques, i si en desconeixem algun, tenim un sistema per identificar si són bones o dolentes pel cos. Simplement, ens refreguem la planta per l'avantbraç, i esperem a veure si s'irrita. Si no ho fa, és que es tracta d'un fruit o herba que no pot causar cap problema. És una mica confús i insegur, però aquest sistema et pot arribar a salvar la vida en casos extrems de fam.

Al peu de l'arbre hi ha tot de castanyes, amb el seu cobriment verd i punxegut mig obert, el que permet extreure les castanyes quan encara no s'han fet malbé, tot i que encara no és l'època d'aquests fruits. A finals de setembre, els boscos encara segueixen verds, amb totes les fulles als arbres. Llavors, cap al novembre, és quan aquests comencen a deixar anar totes les fulles seques al terra. Però això encara no ha arribat, per sort. A la tardor i a l'hivern costa molt trobar aliment. No sé com ens ho farem.

Quan arribo de nou al campament amb el sarró ple de castanyes, m'adono que la Jane encara no ha apagat el foc, per sort. És més, enlloc d'això, l'està alimentant per poguer torrar les castanyes. També em fixo en que porta uns braçalets de colors. Em pregunto d'on els deu haver tret, però ja li demanaré que m'ho expliqui més tard.

–Has vist? Sabia que portaries castanyes. –diu somrient–. I això que és estrany, perquè encara no n'és l'època.

–A la tardor només creixen fruits secs, res més. Suposo que també hi haurà altres coses, però en aquest bosc no crec que en trobem. –esbufego i m'assec al terra–. Jane, ens ho hauríem hagut de preparar tot més bé. –no me n'he adonat, però ja m'ha tornat el pessimisme–. Però... ens en sortirem.