La Llei del Bosc

*28

28

DIA 204

QUAN VEIG L'EDWARD EN EL SEU ESTAT em venen ganes de posar-me a cridar i a plorar com un nen petit. Passo a prop seu, amb la intenció de pujar per les escales i sortir a l'exterior a prendre l'aire. Ell està estirat al seu llit, on amb prou feines es pot moure. Mira amunt, al sostre ple de teranyines i obertures de llum, com si no pogués ni girar el cap, tot i que és una de les poques coses que pot moure del seu cos. Des del dia en què li vam detectar la infecció al pit fins al quart dia des de llavors encara estava bé. Va estar caminant perfectament fins una mica més del següent refugi que tocava, i fins i tot quan nosaltres li dèiem que parés, ell continuava. Estava bé, i fins i tot vaig deixar de pensar que es moriria. I és que semblava impossible que pogués empitjorar, però ell tenia raó. Semblava que ho tingués previst, perquè tal i com ell em va avisar, al cap de poc ja no podia caminar tan bé. Havia de parar molts cops a descansar, i per molt que li netegéssim la ferida amb la farigola que ens vam emportar, la infecció seguia present, i se li anava reproduint per l'interior del seu cos. Al arribar al quart refugi, el vam estirar de seguida en un dels llits. No sabria dir si va ser un error. Potser només va ser així perquè sí, però des que vam passar d'aquell búnquer, va deixar de caminar. Ens va començar a demanar que el deixéssim allà, que continuéssim sense ell perquè sinó ens frenaria. Però tots sabem que per nosaltres és impossible fer això. No sé si per un caçador abandonar a un company encara que tingui un peu a la tomba és normal, però per mi no. Per alguna cosa serveix lluitar fins al final, no? Vam decidir tornar-nos per portar el cos de l'Edward entre dos de nosaltres mentre l'altre duia la ballesta i la pistola, amb el menjar i la resta de coses, amb l'esperança de poder portar-lo fins a la sortida dels túnels, on suposadament podríem trobar alguna solució millor que la farigola. I hem seguit així fins ahir, quan vam arribar al penúltim refugi. Només ens deuen quedar uns quatre dies de camí, tenint en compte que ara anem més lents.

Arribo a dalt de les escales, i surto per la porta rovellada de ferro. El paisatge que ens hem trobat en aquest tram és bastant peculiar. Vam passar de trobar-nos en el lloc més humit que he vist mai, uns pantans plens de vegetació diversa i aigua estancada, a un indret on la terra és plana i molt seca, sense cap tipus de bri d'herba, tan sols uns pocs arbustos lletjos i petits, i tot cobert d'un bosc que és tot el contrari d'espès. Són uns arbres semblants als fajos, però no els cauen les fulles, i neixen molt separats els uns dels altres, com si els hagués plantat algú expressament. I aquest estrany bosc ocupa quilòmetres i quilòmetres. Per això no hem pogut veure res més del paisatge, perquè per molt que avancem, és tot el mateix. I més val que no ens allunyem gaire, tampoc, a no ser que ens perdem, ja que tots els arbres s'assemblen. Això sí, hem trobat queviures. Almenys amb això hem tingut sort. M'allunyo molt poc de les escales que baixen cap als passadissos, i em trobo la Cloe asseguda en una roca que surt de sota terra. Està mirant la copa d'un arbre, però no com si l'estigués observant. Simplement la mira amb ulls de pena. M'assec al seu costat, ja que la roca és bastant gran, i també miro cap al fullatge, intentant esbrinar què és el que mira, però al veure que m'esforço buscant una cosa inexistent, abaixa la mirada, i em diu:

–No puc amb això de l'Edward.

–Ni jo. –responc.

–És que al principi semblava que estava perfectament, i de sobte, la infecció. –explica–. Per un cop que coneixem algú que ens vol ajudar, i no que ens vol matar...

Té raó. Al llarg de tot el viatge, no hem trobat cap ajuda per part de ningú que no sigui la de l'Edward. I això que, després de matar dos dels seus davant nostre, al principi no estàvem segurs de si confiar en ell. Però ell ha confiat en nosaltres des del principi. Ha cregut en nosaltres.