La Llei del Bosc

Tercera part: LA SELVA *15

15

DIA 61

-...CATORZE, QUINZE, SETZE. -compta la Jane. No sé ni a què es refereix. Jo tan sols estic ajagut al peu d'un arbre, mirant cap amunt, el poc cel que es pot presenciar a través de la densa capa de fulles que cobreix la selva. Uf, on ens hem ficat? Estem a mitjans de novembre, i ens trobem en un lloc on fa més calor que a la vall durant l'estiu. Cap on estem anant realment? Per què hi fa tanta calor, aquí, i d'on venim nosaltres tan fred?-. Setze llaunes, Dave. Ens queden setze llaunes de menjar.

-I què hi vols fer? -li dic. Sona una mica sec, però no sé ni què dir-li. La calor em mata-. Haurem de caçar, com fem normalment, o buscar fruita.

-No és tan fàcil... Aquí no coneixem res. No sabem si una cosa és comestible, i no sabem què ens pot arribar a matar.

Jo no li dic res. Esbufego, enfonso el meu cap en els meus braços plegats, i tanco els ulls. Com puc estar tan tranquil? Normalment sóc jo el que em preocupo per tot, i en canvi, ara només tinc ganes d'estar en silenci i tancar els ulls. Em sento molt cansat. Les parpelles em pesen, i les ninetes se'm perden cada dos per tres, i tot i que intento frenar-ho, la son m'acaba envaint sense poder fer res en contra.

Quan em desperto, aixeco el cap de cop, com si alguna força m'hagués fet sortir del son de sobte, i noto que tinc la roba suada, però que és de fa molta estona, doncs ara, s'ha girat de cop i volta un ventet que ve de l'est, i que fins i tot em fa tenir fred. Em rodejo el tòrax amb els braços per protegir-me, sense tocar-me gaire la ferida que em vaig fer fa cosa d'un mes, ja que tot i que se m'hagi anat curant i ja no porti aquell tros de roba embolicat, quan me la toco encara em dóna la sensació idèntica a la que sentia quan em van disparar. M'aixeco del terra. Miro el cel, i veig que està completament tapat per milers de núvols de pluja. Ja fa molts dies que no veig com plou, i haig de dir que me n'alegro, però aleshores m'adono que estem viatjant nòmadament, que dormim fent bivac al terra cada dia, i que l'únic cop que ens ha plogut, teníem una era on ens vam poguer aixoplugar. Però ara estem al mig de la selva. Com ens ho farem? Una ràfega de vent m'envesteix a la cara com si em volgués fer caure enrere. No veig la Jane enlloc, ni tampoc la motxilla i les altres coses. On es deu haver ficat? Crido el seu nom, i sento com el meu eco ressona per tota la selva, i que en uns pocs instants és ofegat pel so del vent de nou. Comença a fer molt fred. Està a punt de ploure. Començo a caminar cap a la direcció contrària d'on veníem, tot cridant el nom de la Jane, quan noto que em cau una gota d'aigua a la galta dreta, sota l'ull. Merda... ja comença! Aleshores sento el crit de la Jane com em contesta, dient-me que és uns metres endavant, per sota del fort soroll que provoca ara el vent. Cada vegada em cauen més gotetes damunt la pell. No es senten trons, ni es veuen llamps. No deu ser una gran tempesta, però tot i així no ens podem quedar sota la pluja com si res. Vaig avançant ràpidament, fins que arribo en una petita clariana, enmig d'una rotllana d'arbres alts i amples, on la Jane hi està construint un petit refugi per aixoplugar-nos, amb la motxilla a l'interior. Bé, de moment tan sols ha fet l'estructura. Ha posat uns quants troncs gruixuts i llargs en forma de con, és a dir, muntant un tipi, que segurament recobrirem amb fulles grans d'alguns arbres de la selva. Quan arribo al seu costat, els núvols ja comencen a descarregar l'aigua periòdica i seguidament, i la jungla que ens envolta no tarda a convertir-se, d'un lloc envaït per la calor, en un indret humit i carregat d'aigua. Les fulles gegants dels arbres vessen com rius i precipiten milers de gotes cap al terra com si fossin les goteres d'una casa, mentre que el terra s'inunda com si ens trobéssim en un pantà, i s'emplena de fang i més fang.

-Hem de posar les fulles abans que ens constipem! -em diu cridant, ja que amb el soroll de la pluja amb prou feines la sento.

Plou a bots i barrals. La Jane ha tret de la motxilla la garrafa, que s'està omplint amb la pluja, i la corda que es va emportar de la vall, i després que jo col·loqui les grans fulles com a teulada del petit tipi, ella les uneix i les lliga amb els troncs com si empaquetés alguna cosa amb precinte. Estem xops. L'aigua ens entra a la samarreta i als pantalons, i aquests ens pesen de tanta que en tenen d'acumulada, mentre que els nostres cabells ens van deixant anar gotes d'aigua als ulls. Quan estem a punt d'acabar, una ràfega més de vent ens fa volar unes quantes fulles, i haig de sortir corrent a buscar-les, entrebancant-me amb les plantes del terra i empastifant-me amb tot el fang. Quan torno al costat del tipi, veig que la Jane està arraulida al terra, amb el cap entre els braços, tota xopa.