La Llei del Bosc

*11

11

DIA 27

NO ENS VOLEM TORNAR A ARRISCAR. Ja vam estar a punt de morir per falta d'aigua, i no volem tornar a córrer aquest risc. Sorprenentment, el canal d'aigua que vam trobar ara fa més o menys uns vint dies, continuava en direcció al nord, justament cap on nosaltres hem d'anar. A l'assabentar-nos d'això, vam pensar que, ja que no perdíem res en seguir el reg, tindríem aigua assegurada durant molts dies mentre continués cap al nord, i a més, potser podríem descobrir el perquè del funcionament del canal. Des que vam marxar d'aquella era abandonada, no hem patit falta d'aigua, i a partir d'allà, el bosc s'anava tornant cada cop més ple, fins al punt de superar en nombre de comestibles a la vall. I crec que aquest canvi es deu a que estem a punt de passar a una altra zona climàtica. Bé, la veritat és que és molt rebuscat, però m'he adonat que des que vam marxar d'aquell poble abandonat, la vegetació ha canviat una mica. Per exemple, ja no veig roures ni alzines, i ves que abans abundaven tant. Ja gairebé tampoc veig fajos, l'arbre per defecte de la vall. Aquella regió era bastant peculiar, ja que els boscos que envoltaven els prats del centre eren fagedes, on els arbres eren alts i gruixuts, amb una gran capa de fulles que impedia el sotabosc ser un lloc lluminós, doncs aquest era fosc, però no hi havia gaire complicació a l'hora de moure's per allà. Recordo que la Jane i jo, quan no disposàvem de gaire menjar, ens havíem alimentat de les fages, el fruit del faig. Els arbres que cobrien les muntanyes eren roures i alzines, tot i que recordo que també hi havia vist algun pi. Finalment, el cim era ple d'herba seca i arbustos baixos. Ara, el bosc per on ens passegem és ple d'arbres que per mi són desconeguts, tot i que alguns els sé reconèixer per cultura general. He vist palmeres i margallons, tot i que molt pocs, i les falgueres han augmentat en nombre. Sí que sembla que estiguem canviant de zona climàtica. Bé, o potser només ens ho sembla. Però llavors no sabria explicar que, estiguem ja a finals d'octubre, i els arbres encara no han deixat caure les seves fulles seques. Quan arribava aquesta època de l'any a la vall, els arbres quedaven pelats, i el terra estava ple de fulles que cruixien al trepitjar-les. Aquí, és tot el contrari. Fa la mateixa calor que fa a l'estiu, i els arbres segueixen verds, amb totes les fulles. Tot i així, no ens aturarem per aquest canvi. Quan vam decidir fer el viatge ja sabíem que ens trobaríem en llocs molt diferents dels que fins ara ens eren coneguts. I això tot just acaba de començar. El que ens sorprèn molt, és que avui, després d'estar caminant durant tot el dia, cap a mitja tarda ens trobem un nou canal, el qual ve en diagonal del sud-oest, travessant tot el bosc, que desemboca al que hem estat seguint durant els últims dies. Això és molt estrany. Com pot ser que després de tan temps, encara no haguem arribat al final d'aquest reg. Això no és normal. Fins ara havia pensat que es tractava d'una simple via d'aigua per algú que viu del camp, que la necessita per regar les seves plantacions, i que la condueix des d'un riu o una altra font d'aigua llunyana, ja que no en té cap de propera. Però això ja passa de la ratlla. Vint-i-set dies caminant, i encara no hem arribat al final! El vent comença a bufar fort de sobte. No puc evitar pensar que aquest canal serveix als caçadors, però això em fa tornar a ser pessimista. No. Això no és ser pessimista. És ser previsor.

–Dave, vigila! –crida la Jane histèrica.

En uns pocs segons que em passen com si no fossin res, des del silenci es comença a sentir un soroll que em sona molt, que va augmentant el volum ràpidament, fins que ens és possible veure què el provoca, ja que estem al costat del canal d'aigua, i no al mig del bosc, on ens seria impossible veure-ho per culpa de tot el fullatge que tapa el cel. És el mateix soroll que vaig sentir a la vall, mentre l'artefacte volador dels caçadors aterrava als prats del centre, i el mateix que vaig sentir quan es van retirar i se'n van anar. D'entre els núvols blancs, apareix un altre objecte volador de metall, però que enlloc de ser cilíndric com aquell altre, aquest té forma allargada, amb dues ales immòbils, com si fos un insecte que segueix volant tot i tenir les ales paralitzades. Crec que d'aquests vehicles se'n diuen avions. Però això es tracta d'un avió de combat. En detectar-nos, repentinament, ens comença a disparar trets. En tira pocs, però són capaços de matar a una persona depenent de la part del cos on vagin a parar, als òrgans més vitals. A més, sembla que s'acosta a nosaltres. Ho sabia. Sabia que entravem en terreny dels caçadors. Sabia que ens acostàvem al perill que feia temps que esperàvem aterrits.