La Llei del Bosc

*7

7

TORNEM CAMINANT fins a la foguera que ha encès abans la Jane, avançant en silenci pel costat de totes les tombes, que van disminuint de mida fins a tornar a ser uns simples forats al terra. En ser a la foguera, ens asseiem a la vora. L'herba del terra ja s'ha eixugat. Ha plogut una mica, però sembla que ja no hi ha de tornar més. Agafo els dos fulls de paper i els estudio. Al peu de la pàgina que tinc al davant hi ha escrit un tres. Miro l'altre full i veig que hi ha un dos, senyalitzant que es tracta de la continuació de la carta que es va trobar la Jane, i que l'altra és la continuació d'aquesta. La Jane em fa un gest amb el cap per dir-me que em posi a llegir-les, i començo:

Ja fa gairebé un any que els caçadors van envair la vall i l'únic que havíem pogut fer fins avui era defensar-nos. Però ara fa unes hores han abandonat la seva missió i han marxat. Es van instal·lar en una base als prats del centre com si fossin a casa seva, i van posar en marxa una matança de tots els habitants d'aquesta regió. Però si trobaven un o una jove, se l'emportaven i el reclutaven a la seva organització, obligant-lo a matar la seva gent en contra de la seva voluntat. Jo i alguns més ens havíem refugiat en un fort a la muntanya del sud-oest construït per nosaltres mateixos, tot i que no era una cosa inexpugnable. Estic desitjant retrobar-me amb en Theo, que fa dies que no ens veiem, i dir-li que per fi hem fet fora aquells cabrons. Ja era hora que aquests dies d'acció i matances s'acabessin, i potser podré tornar a la meva vida d'abans, tot i que he perdut a molts amics, i sé que a ells no els podré recuperar mai. Els que em coneixen saben que no m'agrada plorar, i que ho intento fer en la intimitat, però en veure com els meus amics morien disparats, apunyalats, i fins i tot cremats, no sentia res més que dolor i ràbia. Però un cop han mort no es pot fer res tret de plorar per la seva pèrdua, tot i que també hagi sigut un sacrifici. Suposo que la vida no s'escull, les coses que passen no es poden evitar, i els sacrificis sempre tindran un fi, per molt petit que sigui.

Fins aquí és la primera pàgina. O sigui que abans hi vivia molta més gent a la vall. I gairebé tots van morir per intentar defensar-se. La veritat és que no tinc paraules. La Jane té els ulls vermells, i si continuo llegint la carta es posarà a plorar, o sigui que decideixo fer una pausa. Ella es frega els ulls i s'apuja els mocs, i al cap d'un moment ja s'ha revifat. Aleshores, per acabar de fer fora la tristor decideix remenar les coses que ha agafat del cofre.

-Dave, mira això. -em diu ensenyant-me el mapa que ha trobat en aquell bagul-. És un mapa del món. Si no ho recordo malament, l'Alfred ha dit que vivim aquí. -diu senyalant el principi del pas que uneix els dos continents de l'esquerra, Amèrica del Sud i Amèrica del Nord-. Mira, si vas cap al nord, -i comença a moure el dit cap a una península que hi ha al nord-oest d'Amèrica del Nord-. Aquí hi ha un estret que uneix Amèrica i el continent que hi ha a l'altra banda del mar. Està a la punta... d'Alaska. -diu sense saber què vol dir ben bé el nom que hi ha apuntat al paper.

-Però què dius, Jane? No els uneix. Si entre cada continent hi deu haver uns cent quilòmetres d'aigua! -li responc.

-I què? Si són aigües tranquil·les les podem fer en barca.

-Com que podem? Diga'm que no vols fer tot aquest camí. Saps que ens hi podríem estar quatre o cinc anys com a mínim, oi? I és molt perillós, ens podríem morir!

-Però imagina't què passaria si arribéssim a l'altra terra. Els podríem demanar ajuda!

-A qui, podríem demanar ajuda? -faig-. A una colla de gent que ha estat vivint bé i no ha mogut ni un dit per ajudar-nos durant centenars d'anys?

-Doncs... sí! Potser l'Alfred tenia raó, potser no saben que existim! Té més lògica, no?

-No, no en té, -dic bastant estressat-. perquè res del que ha passat avui té res de lògica! Una societat avançada en un altre continent? I si parem de somiar en l'impossible i seguim vivint...